La gran impostura
La sentència contra l'Estatut culminava un llarguíssim rosari de despropòsits, de burles i d'insults xenòfobs contra els catalans, abocant l'opinió pública catalana a l'exasperació i a donar per definitiva la idea que Catalunya i Espanya són incompatibles. Com s'ha dit tantes vegades, el PP havia resultat la més eficient màquina de fabricar independentistes.
Era, però, l'hora de la política catalana. Calia una estratègia nacional que partís d'una ajustada percepció de la correlació de forces i que orientés les energies populars desencadenades cap a un objectiu innovador i viable. Des del primer instant, però, es visualitzarien dues estratègies antagòniques. Una, entroncada amb la tradició política catalana, que consistia a articular la màxima unitat possible i a consolidar la unitat civil del nostre poble, assolint així tota la força disponible, potser al voltant del dret a decidir (sense confusions amb l'opció independentista). L'altra: aprofitar l'afartament general per assajar una acceleració independentista, com si la independència fos una possibilitat a tocar, ignorant qualsevol càlcul de costos i, per descomptat, anatemitzant el catalanisme federalista i, amb ell, la part de la societat catalana que no veu clara la separació; i menystenint, com a cosa del passat, la possibilitat que això pogués alimentar un nou intent de divisió de la unitat civil del nostre poble.
Era d'esperar que l'independentisme de sempre (ERC, la CUP...) tirés pel dret en aquesta segona direcció: es tractava d'una oportunitat d'or per allò que venien representant. Vet aquí, però, que Convergència Democràtica de Catalunya es llançava al galop en la mateixa direcció. Molts, aleshores, s'ho van creure: “Ara és l'hora!” En moments baixos, no hi ha res com una bona èpica. És la morfina de la política.
Seria, però, faltar a la intel·ligència política dels principals dirigents de CDC suposar que ells també s'ho creien. No. Ells hi veien, abans que res, poderoses raons instrumentals: una èpica independentista al voltant del president serviria per mirar d'esquivar el desgast resultant de les polítiques de govern i de la imminent tamborinada al voltant del cognom Pujol. I serviria, sobretot, per combatre l'imparable ascens d'ERC i recuperar així per a CDC el lideratge del nacionalisme, objectiu en el qual comprometrien, sense cap mirament, totes les armes del govern, a remarcar els mitjans de comunicació públics com també la capacitat governamental d'incidència sobre els privats. D'aquesta manera, CDC es disposava a mutar: deixava enrere l'ambivalència pujolista i basculava cap al model-Salmon, cap al “partit de la independència”, que, a Catalunya, podia derivar en una polarització de la societat catalana entre dos nacionalismes contraposats i, per extensió, en els “bons catalans” i els “mals catalans” del pujolisme de sempre, però ara a molts més graus de temperatura. A l'altre extrem, estava cantat: “Ciutadans”, el neolerrouxisme (abans del seu esclat espanyol) en captaria els rèdits. Si fem cas a les enquestes, serà el primer canvi tangible que el famós “procés” ens haurà procurat. És el preu que el país haurà hagut de pagar per la recuperació encara incerta de CDC. Per descomptat, sense que hi hagi majoria absoluta independentista (ho sabem des del 9-N). L'endemà, ens diran: “El poble encara no ho ha volgut, haurem de negociar.”
Entretant, però, cal afirmar abrandadament que la independència és viable i està pràcticament feta. I és que l'objectiu real –la recuperació de CDC– demana una èpica màxima, amb un president a cavall i amb llança, aculant ERC a deixar-se cavalcar o bé a ser acusada d'alta traïció. La gran impostura continuarà fins al 27-S. Si no s'ajorna.
