Ni un minut, ni de silenci
A Can Barça insisteixen. Als funerals, s'hi ha imposat. L'orella del públic en general s'hi ha acostumat, i el costum acaba fent tradició. Però això no impedeix que m'hi rebel·li. És senzillament lamentable que en els minuts de silenci en record d'una persona traspassada o, directament, en els funerals, soni El cant dels ocells. En primer lloc, perquè els minuts de silenci sempre he entès que havien de ser de silenci. Ara ja no. D'ençà que les modernitats educatives creuen convenient no ensenyar com s'ha de comportar una persona en societat, cada cop que s'intentava fer un minut de silenci real, sobretot en un camp de futbol, sorgia el cretí que feia un crit, tocava la trompeta o senzillament es comportava com un animaló que va a la seva sense ser conscient del que l'envolta. I el que encara és més trist és que els minuts de presumpte silenci amb prou feines arriben als 30 segons. L'ésser humà actual ja no suporta el silenci, per això cal omplir-lo amb música o aplaudiments absurds.
I així va arribar el dia, i no fa pas gaire d'això, que algú al Camp Nou (puix tot neix d'aquí) va tenir la gran pensada de posar El cant dels ocells en la versió al violoncel de Pau Casals per omplir el silenci que trencaven els ignorants maleducats. I no es va adonar, o no sabia, que és una nadala. I que els que l'hem cantada tota la vida per Nadal trobem del tot fora de lloc que aquesta peça es relacioni amb la mort, quan precisament celebra el naixement del nen Jesús. El súmmum del despropòsit és sentir-la sonar en funerals d'algun menjacapellans.
És cert: la sentim com una peça trista plena d'enyorança i d'aflicció. De fet, Pau Casals la comença a interpretar en públic a Prada l'any 1941 al final dels seus concerts, en un acte nostàlgic pel fet de no poder tornar a la terra estimada. I és aquesta tristesa que emana de la interpretació de Pau Casals la que ha imperat per ser tocada en els funerals i en els minuts de silenci.
Jordi Bianciotto, en el seu interessant, benintencionat, però tanmateix irregular llibre 501 cançons catalanes que has d'escoltar abans de morir, extreu unes conclusions que tenen el perill que les properes generacions les donin per bones. Bianciotto diu, tot citant un fragment de la cançó: “...la cadernera respon que «tot arbre reverdeix/tota branca floreix/com si fos primavera». Tenint en compte aquesta intenció esperançada, de bonança, El cant dels ocells és una de les peces que més sovint sonen als funerals.” Això és una apreciació personal. Però no és verídica. I no té cap mena d'argumentació sòlida ni històrica. Si s'ha triat com a himne funerari és simplement per una sensació subjectiva d'aquell que la va començar a fer sonar al Camp Nou.
Ja sé que serà com predicar en el desert, però, perquè no sigui dit, puc fer unes quantes propostes de canvi per fer sonar en minuts de silenci (si pogués ser, de 60 segons) o en funerals. I si cal, perquè no provoqui un canvi brusc en l'orella general, que totes fossin interpretades també al violoncel. Per exemple, de Ricard Lamote de Grignon, el primer minut d'una obra titulada Del record de les seves Quatre petites pastorals, és una meravella indicadíssima per a aquestes qüestions. O del mateix compositor, de les Tres peces breus: Neu o Nocturn són prou escaients. O d'Eduard Toldrà i Tomàs Garcés, la Cançó de comiat, ideal tant per la melodia com per la lletra. O, també, les Dues corals d'enyorament per a un quartet de cellos que va escriure Jaume Pahissa inspirant-se en la cançó L'emigrant, probablement seria un gran substitut, perquè, al capdavall, què queda sinó l'enyor?
Són suggeriments. Probablement un bon musicòleg en trobaria de millors. És qüestió de cultura musical del país i de voluntat. Desgraciadament, cap d'aquestes dues coses abunda.
