Setanta anys
Aniversari rodó. La matinada del 7 de maig del 1945, en una escola de Reims, davant dels generals Susloparov, soviètic, i Smith, nord-americà, el comandant Jodl signava per delegació del president Dönitz la rendició incondicional d'Alemanya. Finia la Segona Guerra al Vell Continent, malgrat que encara quedava l'ocupació nazi de Txèquia i les bosses de resistència en la frontera austroalemanya, que continuaren els dies següents. La guerra del Pacífic durà fins a final d'agost, tot i la derrota japonesa en la darrera batalla d'Okinawa i els tràgics fets d'Hiroshima i Nagasaki.
Els deliris de Stalin obligaren a ajornar l'escenificació de la capitulació, que s'hagué d'oficialitzar a Berlín, amb la presència del general Zhúkov i la signatura del derrotat mariscal Keitel, la mitjanit del dia 8, matinada del 9 en horari soviètic. En l'acte de signatura el general alemany va gosar expressar la queixa per l'actuació destructiva de les forces aliades en els darrers dies, a la qual cosa un comandant soviètic contestà si ell no s'havia sentit escandalitzat per la bogeria nazi en les innombrables morts innocents i la destrucció de pobles sencers. La guerra es tancava amb mig Europa en ruïnes i vint-i-set milions de morts, la majoria civils.
Havien estat una dotzena d'anys amb Adolf Hitler gestionant els designis d'Europa. Feia onze mesos del desembarcament a Normandia i un xic més de nou mesos de l'alliberament de Majdanek, el primer camp d'extermini ocupat pels aliats. El vell món queia a trossos i res no tornaria a ser com abans, quan fins alguns historiadors no han dubtat a donar al 1945 el sobrenom d'Any Zero.
A l'explosió d'alegria del que semblava la fi d'un malson seguí la realitat del més gran dels desconcerts. Pobles devastats, el drama dels desplaçats, famílies desaparegudes, l'assumpció del dolor de l'extermini, la fam, la pobresa, les malalties, les noves realitats ètniques, un munt de preguntes sense resposta. Fins el dramàtic reajust de noves fronteres i la necessitat de solucionar el problema jueu. Els conflictes regionals i les revoltes locals.
Amb tot, començà a reeixir la consciència del Mai Més i la necessitat de trobar
fòrums de debat i donar sortida a una societat del benestar que assegurés el desenvolupament de les classes populars i la consolidació de millores socials. La guerra freda era a la cantonada, però fins i tot l'equilibri que exigia es valorava com a bo per ajudar a construir una societat més justa i respectuosa. Trenta-cinc anys de bonança semblaven indicar que s'havia après la lliçó.
Quan caigué el mur de Berlín, el 1989, es pronosticà el tancament d'una etapa històrica i el desenvolupament d'un nou panorama mundial, però naixien uns reptes inesperats que no havien estat convidats a la festa. Sense el necessari equilibri de la balança, l'economia ultraliberal imposava formes de capitalisme depredador i, per altra banda, la globalització feia emergir un món descompensat per diverses formes de colonització econòmica i intel·lectual. Tancat el repte de superar l'any zero, s'obra la necessitat de l'equilibri social i el diàleg entre les disperses cultures mundials. Tot esdevenia més a prop i calia avançar en un llenguatge comú.
Setanta anys després de la caiguda del nazisme i de la gran lliçó que comportà la seva tràgica experiència, es fa evident que queden moltes preguntes sense resposta i no ens podem permetre el luxe d'ignorar que només una globalització responsable, en una plena acceptació de la diversitat dels homes i els pobles, i un gran respecte a l'altre, al desconegut, al complementari, farà avançar la nostra societat.
