Eleccions plebiscitàries (I)

Aquesta nit comença la campanya electoral més transcendental de la història recent de Catalunya. Són uns comicis que, es vulgui o no, actuaran com a mesurador indiscutible de la temperatura nacional de cara a les eleccions per la independència del 27 de setembre.

Les municipals són un indicador amb alguns matisos importants, tanmateix. En primer lloc, a hores d'ara ja se sap, si no hi ha cap desgavell durant la campanya, que el sobiranisme guanyarà folgadament les eleccions municipals. Els partits favorables a la independència són els que han presentat més llistes i per tant són en els que hi ha més gent que té la possibilitat de votar. Presumiblement el mapa municipal català del dia 25 de maig serà una immensa extensió de taques blaves i grogues, els colors corporatius de CiU i ERC, amb algun esquitx vermell de les escorrialles socialistes (escorrialles de poder, perquè els electors que els votin són tan respectables com la resta, que s'entengui l'expressió) i ben poca coloració més, amb l'unionisme clàssic enfonsat. En els resultats del 24-M hi ha, per tant, un biaix important relatiu al vot ocult que no s'haurà pogut expressar perquè no haurà tingut llista disponible a la seva localitat. És un vot ocult majoritàriament no sobiranista o d'esquerra antisistema, perquè el sobiranisme que ocupa actualment la centralitat política es podrà votar pràcticament arreu. En definitiva, una victòria sobiranista en les municipals marcarà una tendència clara i confirmarà la solidesa del procés, però tindrà una importància fins a cert punt relativa a l'hora de fer números plebiscitaris i lectures en clau nacional.

El mateix passarà amb la batalla de Barcelona. Simbòlicament és molt important per al procés, però a la pràctica, no tant. A hores d'ara ja se sap que el sobiranisme no obtindrà majoria absoluta. A hores d'ara ja se sap que qui guanyi, sigui o no sobiranista, no podrà governar sense alguna crossa independentista, i això comporta condicions. El 24-M, plebiscitàries? Sí, però.