Tot és relatiu

Confesso que, de petit, era aficionat a la boxa. Un veí havia estat boxador en la seva joventut i això el convertia en un mite. No era pas en Pere Roca, en Gironès o el poeta Arthur Cravan, que vaig conèixer molt temps després i que, bé pel seu caràcter, bé pel deix literari, bé per la força dels punys, van ser referents esportius i artístics. No he vist mai un combat de boxa en directe i segurament ara l'abominaria, però sí que em vaig empassar, de petit, els combats de Legrá, de Carrasco, d'Urtáin (sobretot d'Urtáin) i em vaig enamorar de com movia les cames i com es bellugava el gran Cassius Clay. La boxa té una llarguíssima tradició en el món de les lletres i del cinema. Ara em ve al cap, per exemple, el Manifest Groc, aquella gosadia de Dalí, Gasch i Montanyà en la qual reclamaven la modernitat de la boxa: “Que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició està més a la vora i és apte per a sentir l'art d'avui i la poesia d'avui, que no els intel·lectuals, miops i carregats d'una preparació negativa.” Per no parlar de Mailer, de Hemingway o de Cortázar, o dels melodrames boxístics clàssics i dels més recents, com Toro salvatge o Pulp Fiction. I encara em deixo noms mítics, com Joe Louis, Foreman o Marcel Cerdan, el malaguanyat amant exaltat d'Édith Piaf.

Vull dir que la boxa no em ve de nou. Però resulta que fins fa una setmana no tenia ni idea de qui eren Floyd Mayweather i Manny Pacquiao, aquestes dues persones que, esbatussant-se dalt d'un ring, guanyen el que no està escrit, quantitats desorbitades i del tot indecents. I penso: si a mi em passa, ¿què no deuen pensar tots aquells que no solament no saben qui són aquests sinó que ni tan sols han vist mai un ring? Allò que per a molts és un assumpte de vida o mort, que fa moure el món i la banca, per a molts d'altres simplement no existeix, és del tot negligible. Tot és relatiu, en aquest món. És això el que ens ensenya aquest combat del segle.