Fer autocrítica
Per aconseguir una opinió pública forta, la responsabilitat social dels mitjans de comunicació, i la individual de cada periodista, és clau
Amb poc temps, Catalunya ha tingut dos episodis en què la classe periodística ha quedat clarament retratada. Si més no, a ulls de determinada gent que han tornat a tenir carnassa per criticar una de les professions més necessàries per a poder garantir la qualitat democràtica de les nostres societats. La veritat és que el periodista fa temps que lluita, interiorment, entre “la seva supervivència ètica i la seva supervivència econòmica” –com explicava Mònica Terribas ja fa un temps en una conferència a la Universitat de Vic–, i que les rutines de determinats mitjans de comunicació –sobretot grups mediàtics privats a la cerca de l'audiència fàcil– obliguen molts col·legues a treballar sota condicions no desitjables. Coses, desgraciadament, d'un mercat massa agressiu que entronitza les xifres d'audiència com a única manera de mesurar l'èxit.
En la cobertura d'una tragèdia humana, sigui l'assassinat a l'Institut Joan Fuster del barri de Navas de Barcelona, l'accident de l'Airbus 320 de Germanwings, o molts crims de violència de gènere, l'adrenalina periodística puja; qui més qui menys pot perdre el nord per voler ser el primer de la classe, per trobar la imatge més impactant, la declaració més emotiva. Encara em recordo a mi mateix –en una de les primeres cobertures d'un crim de violència de gènere que vaig fer, en la primera feina en sortir de la universitat– quedar esmaperdut davant la praxi de determinats companys més veterans d'agències que buscaven declaracions de testimonis (o no!) a preu fet en un poble de no més de 3.500 habitants. El trasbals i la incredulitat dels veïns era considerable. A les deu del vespre, quan va succeir, pocs (per no dir tres o quatre) havien vist l'assassinat, però per segons quins mitjans tothom era testimoni.
Puc entendre, per tant, l'actitud dels estudiants de batxillerat del Joan Fuster que van fer una cadena humana per allunyar les càmeres del centre i permetre l'entrada dels estudiants més menuts; o el fet de tapar les finestres per evitar que es pogués filmar a l'interior. Ho comprenc, però em sap un greu enorme perquè posa en dubte la praxi sencera d'una professió que, la majoria de nosaltres, exerceix per vocació i, crec, amb responsabilitat. Desgraciadament, ja se sap: les males pràctiques d'alguns –una foto de l'agressor de l'institut, per bé que pixelada, a la portada de La Razón; la publicació de possibles víctimes de l'accident aeri abans de la confirmació oficial, etc.– acaben afectant l'estatus de tot un col·lectiu. Un col·lectiu, desgraciadament, que tampoc té una professió tan regulada com la d'altres, on la col·legiació no és obligatòria i, per tant, el codi deontològic acaba essent una guia de bones pràctiques que només alguns elevem en els altars. La supervivència econòmica de molts companys acabava imposant-se, a vegades, a la seva ètica.
Malgrat això, la mala praxi en l'exercici del periodisme no té justificació possible. Sobretot, perquè les societats ben informades són aquelles que es poden considerar més madures, més preparades per entendre i contemplar els valors essencials de la democràcia. Cito un altre professor que vaig tenir a la facultat, l'actual president de la Societat Catalana de Comunicació, Jordi Berrio: “Una opinió pública forta és la base per a la solidesa democràtica.” I, per aconseguir-ho, la responsabilitat social dels mitjans de comunicació, i la individual de cada periodista, és clau. Abans que torni a passar un altre cas així, fer autocrítica sempre serà positiu per a tots.
