Cremada

Al meu poble estem de festes. Són sonades. Si el temps ho permet i l'autoritat no ho impedeix, aquesta nit hi haurà la Cremada i el Baix a Mar s'omplirà de gent amb ganes de gresca, quan una vegada a l'any es cremen les penes i frustracions d'una ciutadania que sempre, sempre, té una llarga llista de greuges.

Al meu poble les festes es programen entre els goigs d'un sant màrtir i la pólvora d'un dimoni banyut, tot i que l'existència de l'un i de l'altre ha estat qüestionada per un treball de Joan Mayné que ha vist la llum aquesta darrera setmana. Ara, la figura de sant Anastasi s'apunta com una etèria llegenda, tot i no poder esborrar les tènues imatges d'un martiri singular, amb l'ametller florit i les incògnites a l'entorn de la tomba del sant. Festa de festes, per un dia la ciutat deixa de ser laica i es lliura al record del soldat romà.

Del popular banyut aquest any se celebra la setanta-cinquena cremada, tot i que el baró de Maldà en el seu Calaix de sastre ja escriu sobre la cremada d'un “figurón”, el 1785, a la platja. Res de res, de l'incendi puntual al dimoni institucional no hi ha ADN que resisteixi la prova de parentiu i és després de l'entrada triomfal de les tropes franquistes quan comencen a córrer els dimonis pel meu poble.

Tot i la institucionalització de la Cremada del Dimoni, la festa ha mantingut el caràcter popular i és la màxima manifestació de la identitat del poble, que sempre ha gaudit de moure els propis interessos entre un sant i un banyeta. Talment, el màxim paradigma d'una societat que intenta la indefinició com a forma de supervivència. Però, almenys en aquesta contradicció, al final s'acaba cremant el signe del mal al sorral i cantant la nova primavera prop de l'altar del patró. Simplement, és llei de vida.

Però, en la dicotomia entre les dues figures emblemàtiques, quan comença la campanya municipal, la temptació és pensar en una ciutat sociològicament d'esquerres on governa el Partit Popular. La tradició?, la contradicció?, la renúncia?... Els folkloristes diuen que el “figurón” només va ser un parèntesi.