Aparadors suculents

El dibuixant Josep Escobar va crear un personatge de tebeo que es deia Carpanta i que es caracteritzava per tenir gana sempre. Carpanta significa gana en l'argot català de Barcelona i Carpanta es diuen encara alguns bars o restaurants que recorden aquell home malforjat que sempre somiava pollastres rostits i tiberis. No era golafre de mena, en Carpanta tenia una gana de bou crònica perquè era la personificació de la postguerra. Bavejava davant dels aparadors que mostraven viandes que a ell, pobre de solemnitat, li estaven vedades. Penso en aquest pobre diable quan passo per davant d'establiments que tenen menjars cuinats a l'aparador. En tinc tres de localitzats a Barcelona i a tots tres hi ha safates ben assortides, amb guarnicions tan apetitoses com variades. La gent s'ho mira amb un interès diguem-ne domèstic. No costa gaire d'endevinar que aquests aparadors són una font d'idees i que a còpia d'observar aprens a fer un guisat de guatlles, una amanida freda de pop, una manera nova de fer el bacallà o les possibilitats del carbassó farcit. El millor de tot és que a vegades hi veig alguna senyora que pren apunts del natural davant de l'aparador suculent. Amb paper i llapis, sense manies, com la gent que fa fotos amb el mòbil amb la intenció clara de reproduir un estofat o una fregitel·la a casa. Però també veig algun Carpanta autèntic davant d'aquests aparadors, gent que no sé si passa gana, però que té tot l'aspecte de salivar davant d'uns menjars que no tastarà mai. Per cert, a Josep Escobar se'l recorda per una altra creació cèlebre, la dels germans Zipi i Zape, i s'ignora que va passar un any i mig a les presons franquistes per haver dibuixat en publicacions satíriques catalanes. Potser les al·lucinacions gastronòmiques d'en Carpanta van néixer amb la gana atroç que es passava en aquelles presons atapeïdes de perdedors de la guerra i que només menjaven gasòfia.