Si perds, te'n vas cap a casa

He tingut la sort de tornar a viure les eleccions generals del Regne Unit de primera mà. Segurament han estat unes de les més interessants dels últims anys, pels molts elements d'incertesa que hi havia, des de la revenja escocesa fins a l'amenaça dels populismes d'extrema dreta.

Hi ha unes quantes lliçons que es podrien aplicar
al cas català. La primera és la victòria impressionant del Partit Nacional Escocès, que s'ha quedat tots els escons possibles menys tres. Molts escocesos van confiar en les promeses dels líders britànics perquè votessin que no en el referèndum d'independència,
i ara se senten estafats per l'incompliment dels compromisos. Escòcia, en conseqüència, ha decidit desconnectar de la Gran Bretanya. Les ambicions de llibertat d'un poble no es poden ignorar, fins i tot en
el cas de perdre una consulta vinculant.

L'altre aspecte fascinant del sistema electoral britànic és que qui perd se'n va cap a casa. No havien passat ni 24 hores de les eleccions que els líders del laboristes, els liberaldemòcrates i l'UKIP havien presentat la seva renúncia pels mals resultats. El cas més paradigmàtic és el del xenòfob i antieuropeu Nick Farage, que va no va guanyar l'acta de diputat. La gran virtut del sistema uninominal (només es tria un diputat per districte) és que, si no ets capaç de guanyar-te la confiança dels teus propis veïns, de res no et serveix la popularitat aconseguida a la televisió.