Ens caldran bons estrategs

Al cap de tres diades i cinc convocatòries electorals (2012-2015) sembla que ja s'hauran desplegat tots els mapes de les relacions de força entre Espanya i Catalunya. Uns mapes que haurien de permetre dissenyar una estratègia a mig termini i comptar els efectius distribuïts en els àmbits local, nacional i estatal. El tòpic diu que tot està entrelligat, però la seva traducció política --la pulsió plebiscitària– xocarà amb la crua realitat que hi ha moltes consciències en dansa, difícils d'aplegar, tant des de les entitats civils com des de les institucions, en un sol feix de comprensió, acció i organització. El fet principal és que s'ha acabat la fase de la primera ofensiva sobiranista (2006-2014), a la qual l'Estat ha oposat una tàctica obstructiva, asfixiant i denigradora. El resultat d'aquesta fase és ambivalent. Reflecteix, per un costat, una consciència d'al·luvió, feta de distintes capes cohesionades per una capacitat mobilitzadora i d'organització pròpia, constant i solvent –un dels fenòmens més notables de l'escena política europea de les últimes dècades–. D'una altra banda, però, no té suficient experiència política, enfront de partits i institucions, per sostenir la tensió necessària entre el paper directe del carrer i el paper representatiu de les institucions. Aquesta primera fase sobiranista es tanca el 9-N amb un sabor de boca agredolç o, si es prefereix, resol un problema de força –demostració de la capacitat dels catalans per crear un espai propi de decisió, amb la complicitat civil i institucional–, però a la vegada mostra una feblesa –la seva no cristal·lització, al dia següent, en forma de poder propi, deslligat de l'Estat–. En paral·lel, la política de l'Estat ha trobat, dins els seus límits territorials, no sols el suport del seu pueblo llano, sinó la de les forces pretesament regeneradores, en pugna amb els partits grossos. Una part d'aquestes forces –Podem– prové de la capital de l'Estat; l'altra –Ciutadans– ha nascut i s'ha fet a Catalunya; ambdues s'amalgamen amb la política unitarista de l'Estat. Mentrestant, a Catalunya, on la dialèctica social és molt més explícita, fluïda, i crua que a l'Estat, la feblesa del govern des del 2010 –“retallades”–, incrementada el 2012, no li permet mantenir la direcció ferma del pol institucions/carrer i del pol Catalunya/Estat. Una feblesa que té un pes decisiu en la pèssima imatge oferta després del 9-N, en no saber consensuar unes eleccions plebiscitàries correlatives a la prova de força, però que, sobretot, alimenta la por d'àmplies bosses de població expectants, després del 9-N, i permet l'ofensiva unionista dels últims mesos. Són indicis que el mapa de la dialèctica social i el mapa de l'ofensiva sobiranista no són fàcilment superposables. Per dir-ho curt: la intromissió de Podem a Catalunya i l'auge de Ciutadans a l'Estat dibuixa un escenari més complex, que afectarà la segona fase de l'ofensiva sobiranista, traçada entre el 24-M i el 27-S. O, dit d'una altra manera: la conversió de cada contesa electoral en manifestació plebiscitària no serà lineal en el pla social ni en el territorial. En aquest sentit, l'Estat actuarà –com demostra la nova ofensiva contra la llengua– per crear incertesa, por i desànim en aquelles franges de població catalana dubitatives i/o expectants. Per part dels nous partits espanyols, la posició d'Iglesias sobre la unitat de la llengua, o el corredor mediterrani, demostren que tot horitzó de pacte amb Espanya seria renovada submissió històrica.