Marquès i la fràgil espinada de l'art

nric Marquès és un pintor que, excepte a Girona, on hi ha encara tanta gent que se l'estima –i amb aquella classe d'amor que a vegades ofega–, coneix ben poca gent, però per si sol serviria per explicar una part no pas menor de l'art català de la postguerra. L'obsessió pels corrents d'avantguarda, i més en una època que necessitava ser redimida de tantes frustracions com els anys de la dictadura, ha portat a negligir altres formes de modernitat que tenien com a objecte no pas la fugida de la realitat, sinó el seu cor mateix, la corporeïtat muda de cada cosa, la densitat que la sosté al món, el contorn ombrós d'una cara, d'una roca, del tronc d'un arbre. Realisme és una paraula molt devaluada pel cromo i el kitsch, però no gens innòcua. I Marquès, com molts coetanis seus avui tan mal apreciats, ho sabia prou bé. “Sols les coses em parlen”, escriu Rilke. Per això hi ha tanta fondària en una sola poma de Cézanne, en els pots ascètics de Morandi, en una qualsevol pinzellada porfidiosa de Marquès; per això, també, els títols d'aquesta mena d'obres són tan poc proclius a la buidor, el disbarat o la petulància. Un quadre que representi una figura femenina asseguda en una cadira no pot anomenar-se sinó Dona asseguda en una cadira: una tautologia en imatges. Dir les coses pel seu nom estalvia molta lletra i molts maldecaps, i no emmascara cap dels misteris del real. El cas és que en un moment determinat, cap als anys seixanta i a mesura que se sentia més empès cap a l'acció social i política, Marquès deixa de pintar. Arran de l'exposició organitzada a la Casa Pastors de Girona amb la col·lecció personal de l'artista, he conjecturat que aquest abandó tenia una base ètica de renúncia a la vanitat personal per servir millor els seus principis. Dues persones ja m'han rebatut: Narcís-Jordi Aragó, el mateix dia de la inauguració, i Narcís Comadira, a través d'un correu electrònic. Tots dos coneixien i estimaven prou –sense ofec– Enric Marquès per no pretendre esmenar-lo amb arguments morals: senzillament, la malaltia i la soledat el van emmusteir i va perdre el do. “L'art se sosté amb una espinada molt fràgil”, m'escriu Comadira, “i en el cas de l'Enric, crec, aquesta espinada s'havia trencat”. És una manera terrible i exactíssima de dir-ho. I fa mal. La columna s'esquerda, i sobre el paper queda la cadira a mig fer, la poma sense vida, l'arbre arrencat d'arrel.

E