A destemps
i consciència
Potser he esperat massa, però necessitava posar una mica de distància a la qüestió, perquè considero que, quan en passa alguna de grossa, és millor concedir-te temps: primer has de sortir de l'estat de xoc i deixar refredar les emocions, abans d'abordar una anàlisi mínimament objectiva. Aquesta és l'única raó que m'ha impedit fins ara abordar un fet que ha obert una ferida profunda en l'àmbit educatiu. Fa cinc dies, a tots els instituts del país recordàvem el professor Abel Martínez i Oliva, en complir-se un mes de la seva mort en mans d'un alumne menor d'edat. Finalment, l'Abel ha rebut a títol pòstum la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi. Això ha estat després que la decisió del jutge d'arxivar el cas, sense permetre que els Mossos d'Esquadra examinessin l'ordinador personal del noi, indignés una altra professora agredida; després que molts docents hagin expressat el seu malestar pel tractament de la notícia en alguns mitjans de comunicació i pels comentaris provinents de la institució d'ensenyament que feien recaure tot el pes dramàtic en l'alumne (víctima, segur, però també executor). Sembla que faci por descobrir imputacions o responsabilitats d'altres persones adultes en un fet com aquest.
Però amagar el cap sota l'ala no serveix per a res. Tendim a posar èmfasi en l'excepcionalitat del trastorn mental, a etiquetar totes les conductes agressives d'alguns nens i joves, a justificar tot el que fan en funció de la catalogació que els hem atorgat, ja sigui un lleu TDAH, un trastorn bipolar o un comportament psicòtic més greu. Poques vegades anem a les causes, i encara menys a canviar les dinàmiques, els models –hauria de dir antimodels?–, els hàbits, les modes conductuals que es propaguen mediàticament i els patrons que s'instauren a la família. Serà casualitat o no, però molts dels nens que tenen problemes de socialització –ja no diguem de rendiment acadèmic– campen lliurement per la xarxa, es passen hores immergits en videojocs violents, en mons virtuals de zombis, i es van fent grans mirant telenotícies gore i menjant sols durant els àpats. Per sort, els perfils més extrems són minoria –ho dic en descàrrec d'una majoria de pares conscienciats–, però els nens i adolescents a qui em refereixo no compren llibres de text perquè “són cars”; en canvi, tenen televisió, ordinador i consola de videojocs a l'habitació. Acabo de llegir una entrevista a l'actor Robert Englund (Freddy Krueger al cinema), que afirma que els nens veuen massa violència. Els psicòlegs també alerten que el cervell immadur dels joves necessita allunyar-se de qualsevol influència exterior relacionada amb la violència i l'agressivitat, perquè no saben distingir entre realitat i ficció, sobretot quan estan en tractament psicològic. Segur que aquesta no és l'única causa de fets com el que hem viscut. Existeix una mescla explosiva feta de pares que han renunciat a exercir el seu paper i no saben posar límits, d'hàbits poc sans, d'un excés de violència gratuïta i de fer sentir els adolescents com a inútils (si no volen estudiar ni els deixem treballar, què han de fer?). El sistema educatiu ha de millorar, però no necessita canvis legislatius sinó un professorat ben format, al qual se li poden exigir totes les competències, però també reconèixer el seu paper social i la funció de tutoria. L'únic que fa por és no saber acompanyar els nois i noies en les seves inseguretats i els seus dubtes, i això demana combinar tecnologia i consciència, les TIC amb les humanitats tan desacreditades i menystingudes.