Postil·la per Ximo Puig
No m'agrada la campanya electoral, tret d'excepcions, que acostumen a tenir una raó personal, o amb coneixements molt específics del candidat. Es propendeix a la cridòria i a algun cop al greuge segons sigui el complex hegemònic del personatge. No m'agraden els que criden, ni els que s'aferrissen al monocolor de veure-ho tot amb el seu propi cristall òptic. Els sobiranistes, amb sobiranisme; els nacionalistes, amb nacionalisme; els podemos, amb exabruptes antitransició; els ciutadans de Rivera, amb conceptes ambigus del centrisme tàctic; els peperos, amb una economia salvada després de la catàstrofe Zapatero; els de CiU, amb el seu aldarull inconcret, perdudes les seves limes d'identitat; els d'ERC, amb una arcangèlica idolatria de Catalunya...
En segon lloc la vulgar uniformitat del modus i maneres. N'hi ha prou que Pablo Iglesias s'hagi descorbatat perquè des de l'etern encorbatat i pudorós Albert Rivera fins al bromós i incopsable Rajoy han fet malbé la corbata com a signe de correcció i respecte. Me pareix una estupidesa tan infantiloide, el sensecorbatisme, com el coll alt del temps del sindicalisme emergent de la Transició.
En tercer lloc, la poca imaginació dels discurs, tret quan la senyora Colau s'inventa la parida de la moneda per Barcelona, o la meva amiga Mejías s'encaparra a rebatejar les places. La II República ja abusà de l'exercici de rebatejament, fins als acudits. I el general Franco es va passar amb allò del transformisme nominalista. Per què no deixem el noms com estan? En aquests discurs, em falta molta ètica, com a element sine qua non contra el diluvi d'escombraries, brutícia i corrupció. L'ètica és un producte seductor i barat; sense la seva existència el clima polític es torna irrespirable. Només a un polític, Ximo Puig, he sentit dir que, si arriba al poder, sotmetrà les institucions valencianes a una “auditoria ètica”. Quelcom sense precedents.
És clar que el meu amic Ximo, paisà de Morella, on va ser batlle durant 17 anys ininterromputs, coneix de sobres el panorama que ofereix una Comunitat Valenciana amb esclats de corrupció a tots els punts cardinals, i amb els corruptors campant pertot arreu sense que la justícia es pregunti per què es van fer certes lleis de caixes d'estalvi, d'urbanisme desaforat, d'urbanitzadors famolencs de pervertir les hortes i les costes mediterrànies, de vegades tan hel·lèniques i reconfortants. Terra Mítica i Benidorm són una assenyalada mostra de tants pecats capitals; Peníscola és el sacrilegi absolut de l'honor històric i patrimonial valencià; Marina d'Or, la darrera malifeta d'aquesta passió desintegradora del paisatge.
A Ximo i a mi, se'ns revolta l'estÓmac l'oblidada clarividència de Joan Fuster, la seva acidesa crítica que tant molestava els benpensants de l'hisop i l'encens. I ens entristeix que ja no sigui certa aquella exclamació d'Unamuno: Levantinos, el barroquismo os ahoga... o que la creativitat genialoide dels valencians s'hagi adormit en favor de la fortuna fàcil, o l'acudit taparrabos. Espero i desitjo que València com a país, reaccioni, imputi, jutgi i posi fi a tanta ànima podrida de corrupció en aquells indrets on mai més hauria d'haver-se assentat. M'agradarà que Ximo Puig invoqui la reacció regeneracionista i que el geni valencià torni a brillar per ofrendar nuevas glorias a la cultura catalano-valenciana-balear, a la memòria històrica del que vam ser, i recordar l'orgull i identitat sense complexos estúpidament castellanistes o madrilenys. Tal vegada, Ximo, t'ha tocat l'hora? Des de la nostra valencianitat lleidatana des del 1232, crec arribada l'hora de complir el teu paper, sigui el que sigui el teu partit i el teu color. El compromís amb la terra abans de tot!
