Un sofà a la riba
De nou, Vargas Llosa
El problema de Vargas Llosa és que arriba a uns extrems no solament perversos sinó ridículs
Partint de la base i la constatació que qualsevol nacionalisme –també el peruà i l'espanyol– pot participar i participa, de fet, de les crítiques que Vargas Llosa va emetre fa uns dies, al Círculo Ecuestre de Barcelona, contra els nacionalismes en general i contra el nacionalisme català en particular, m'agradaria rebatre un dels seus arguments. No pas aquell on diu que “qualsevol nacionalisme du implícita una violència potencial”, perquè això és tan evident com dir que qualsevol religió també implica violència, i qualsevol esport i qualsevol activitat física, com el sexe, o totes i cadascuna de les pràctiques humanes, des de l'educació fins al menjar, des dels escacs fins als balls de saló. Tot és violent (o pot ser-ho) perquè l'ésser humà ho és. Fins aquí, d'acord. El problema de Vargas Llosa, incapaç d'admetre la biga en la pròpia mirada, és que arriba a uns extrems no solament perversos sinó ridículs. Diu el novel·lista que el “nacionalisme és subcultura perquè no representa un cúmul d'idees que proposin una fórmula civilitzada de coexistència sinó que es basa en un acte de fe, i és per això que ha estat incapaç de produir una obra intel·lectualment respectable”. No poso en dubte una tal asseveració –perquè l'espai és reduït i perquè ens embrancaríem en un debat sobre les fonts i les aportacions d'ordre polític i filosòfic, tan variades– sinó el fet que Vargas Llosa pressuposi que el nacionalisme és, o ha de ser, capaç de produir “una obra intel·lectualment respectable”. Aquest corpus el construeix una llengua, una cultura, uns escriptors, uns assagistes, no pas una ideologia o una reivindicació nacional. Confondre les aportacions a l'imaginari col·lectiu fetes a partir de la reflexió o la creació individuals amb l'entorn social on es concreten és o bé un ingenu error de principiant o un estratagema antic i perniciós de gat vell.
