Política embargada

La política catalana podria estar –diguem-ne– embargada. M'explico. El catalanisme, d'una banda, i l'espanyolisme, de l'altra, formen un ciment petri, poc permeable. Amb aquesta argamassa s'ha alçat un dic que conté altres pulsions polítiques, relegant-les a un nivell latent però secundari. En defensa de l'imperatiu considerat més prioritari (la subsistència de Catalunya com a nació per part del catalanisme, o la rendició i capitulació definitives de Catalunya per part de l'espanyolisme), molts ciutadans poden haver aparcat o postergat altres valors polítics. ¿S'ha perpetuat la interinitat? Hem conegut catalanistes que voten Mas per no deixar el president sol davant del perill, però que asseguren que en condicions normals (és a dir, amb un estat propi), mai no el votarien. Hem conegut espanyolistes que, per circumstàncies de la vida, han simulat abraçar senyals de catalanitat, quan en realitat ells consideraven que la guia telefònica de Catalunya presenta anomalies en alguns cognoms, i que el mapa polític de Catalunya no és natural. Hem vist ciutadans del món, aquests internacionalistes multiculti que no creuen en cap frontera, i els hem vist fent patètics equilibris sobre la corda fluixa de la racionalitat a l'hora d'argumentar per què de manera pràctica la seva postura suposadament llibertària i universalista sempre acaba condemnant l'independentisme i adscrivint-se al ferotge espanyolisme. Polítics com Iceta o Camats, com els androides que somiaven xais elèctrics, ¿no somien una Catalunya independent perquè, en el fons del fons, saben que només en aquell context ells serien més lliures, creatius, capaços i majors d'edat? Fins i tot és molt probable que la xenofòbia estigui dissimulada per la confrontació entre aquests dos blocs. Si es trenqués l'eix nacional, ¿quina crescuda no experimentarien els partits focalitzadament xenòfobs? Ortega y Gasset va dir que les circumstàncies ens constitueixen. Queda clar: ara, perquè hi hagi moviment real, una explosió de les nostres potències, la circumstància ens exigeix alliberar-nos de la circumstància.