La campanya de les monges

Que em perdoni l'Enric Morera des d'allà on la Providència el tingui, per aquest atracament que li he fet en titular aquest article, que recorda una de les sardanes més maques que hi ha i l'autor de la qual és ell. Però la campanya electoral que precedeix a la diada d'eleccions d'avui, entre altres sorpreses, ha estat la irrupció de dues monges mediàtiques. Deia el subcomandant Marcos, el líder zapatista, que des que anava tapat el veien més, i entrats en el que Toni Soler en diu “platocràcia” la diferència aporta visibilitat. No ens enganyem. Però seria injust atribuir el mateix rol de política a Teresa Forcades i a sor Lucía Caram. Forcades compleix molt més els cànons de l'ofici de política, i situaria més Lucía en el grup de les activistes socials. De fet, la primera està disposada a penjar el vel per dedicar-s'hi professionalment, mentre que la segona ho ha rebutjat totalment.

Però avui, si fóssim empresaris i propietaris d'una empresa, hauríem de seleccionar les persones a què donaríem tot el poder de gestió de l'empresa i dels seus recursos durant els propers quatre anys. I estic segur que la nostra actitud seria molt més exigent de com actuarem avui que, en el fons, és el mateix, però de la cosa pública. I serà diferent perquè tenim una consciència baixa del que representa el bé comú. Els candidats han tingut molts de dies per oferir-nos els seus projectes i per deixar-nos veure les seves capacitats, i el gran gros del debat pel qual s'ha de votar uns o altres, dos elements, crítics de l'empresa; la capacitat de gestió ni la preparació, que són elements a considerar i a valorar en la política. És un fet sorprenent perquè la seva gestió dependrà molt del nostre èxit col·lectiu. Jo no espero de l'Ajuntament més d'allò que ens pot fer, bona gestió, i no li demano creació de llocs de treball perquè no és a les seves mans, tot i que molts la prometin. Sí que poden afavorir o perjudicar que funcioni l'economia i, consegüentment, aquesta creï llocs de treball, però sempre serà indirectament.

Per entendre una mica el nivell d'alguns candidats hem de sentir les seves promeses i en trobem algunes de sorprenents: Ada Colau, proposa una moneda local per promocionar el desenvolupament local i el comerç de proximitat. Luís García Montero, el poeta que es presenta a Madrid per IU: amb relació a l'economia de l'avarícia, proposa “l'economia de l'amor i de l'abraçada”. Esperanza Aguirre proposa fer naumàquies als estanys del Retiro i de la Casa de Campo. Ciutadans, limitar els habitants de les cases a dues persones per habitació. Realment, a ulls d'empresari, difícilment deixarien la gestió del seu patrimoni a personatges així. La capacitat gestora hauria de ser una exigència imprescindible a la política.

Un altre eix de la campanya que em sembla tòxic però que haig de reconèixer que s'ha usat molt és la utilització de la indignació i dels indignats. Em faig meva una frase pronunciada precisament per sor Lucía Caram: “Amb la indignació no es construeix”. I jo hi afegiria també: amb l'insult, tampoc. Reconec que sempre m'han fet una mica de por aquelles persones o grups que es presenten com si fossin els únics virtuosos i acusen la resta d'immorals, d'indecents i deshonestos, amb una lleugeresa extraordinària.

Avui, doncs, hem de votar, i votar vol dir escollir i els que encara avui no hi sabem veure més avantatges a l'assemblearisme, aquest és un acte de responsabilitat que condicionarà els propers quatre anys. A Catalunya ens hi juguem molt, tant econòmicament com políticament; i del nostre futur, només nosaltres en som responsables. Així doncs, no siguem irresponsables.