L'evolució
una espècie perillosa, capaç de tot per treure benefici en favor del grup propi creat a l'entorn d'idees abstractes
Hi ha dues teories sobre l'evolució d'aquestes espècies que en un període llunyà podien haver-se encreuat i tenir fills abans que l'evolució hagués avançat suficientment per fer-ho genèticament impossible. Una és la teoria del mestissatge, quan els Homo sapiens originaris d'Àfrica emigren cap a terres dels neandertals a Europa i s'hi fusionen, i el mateix passa a l'oest d'Àsia amb l'Homo erectus. Segons aquesta teoria, tots seríem descendents d'un encreuament d'espècies. L'altra és la teoria de substitució, en què una espècie elimina les altres directament per un genocidi o per la seva major habilitat per subsistir en competència en una època en què l'agricultura no existia. L'aparició d'ADN neandertal en l'Homo sapiens en una proporció de només el 4% fa pensar als paleontòlegs que la realitat és possiblement una combinació d'ambdues teories però amb major importància de la teoria de la substitució: només una petita part dels Homo sapiens es varen fusionar amb els neandertals abans que aquests desapareguessin per extinció o aniquilació fa 30.000 anys.
Aquesta superioritat de l'Homo sapiens no s'explica només per la dimensió del seu cervell, que no és més gran que el de l'home de neandertal, sinó per la seva major capacitat de relació amb els seus semblants que es deriva de la capacitat de crear mites i conceptes abstractes, i pel llenguatge, que li permet comunicar-se i compartir aquestes idees i creences amb cents i milers d'altres individus de l'espècie. Si no es té capacitat d'abstracció, de creació de creences i fabulacions és impossible que la capacitat de relació vagi més enllà dels pocs individus amb els quals un es pot relacionar físicament i directament. És la diferència que hi ha entre un grup de goril·les que té clares relacions de jerarquia i de grup però no té la capacitat de fer accions conjuntes amb altres grups perquè no hi pot haver interessos compartits per manca de comunicació pel llenguatge, que fa possible sentir-se part d'una col·lectivitat àmplia. Aquesta capacitat d'actuar en grans grups va permetre als primers caçadors recol·lectors, abans de la creació de l'agricultura, de caçar amb més eficàcia, d'enganyar les víctimes, de ser superiors a espècies que, essent físicament més poderoses, no varen ser capaces de competir per continuar existint.
La colonització d'Austràlia fa 45.000 anys per l'Homo sapiens des del sud d'Àsia o la d'Amèrica des del nord-est d'Àsia fa 16.000 anys, a través de l'estret de Bering, canvia l'equilibri ecològic d'aquestes regions. A Amèrica del Nord es perden 34 gèneres de grans mamífers dels 37 que hi havia abans de l'arribada de l'Homo sapiens, que en 1.000 anys colonitza tot el continent. A Austràlia els incendis promoguts per l'home, per fer desaparèixer el bosc i poder caçar, canvia radicalment la botànica i per tant la fauna de tot el continent.
Malgrat l'avenç que suposa la intel·ligència de l'Homo sapiens, malgrat la cultura i la millora del nivell de vida que això li ha representat al llarg de milers d'anys, o potser per això, no hi ha hagut cap altra espècie que hagi estat capaç de nivells de crueltat i desconsideració envers la natura i envers les altres espècies i gèneres com aquesta. Les guerres al llarg dels darrers 10.000 anys, l'extermini fins al segle XXI de grups ètnics i socials concrets, jueus, armenis, tutsis... ha provat que l'Homo sapiens
és una espècie perillosa, capaç de tot per treure benefici en favor del grup propi creat a l'entorn d'idees abstractes, tals com religió, nacionalisme i en ocasions la raça com a excusa...
L'evolucionisme plantejat per primera vegada per Darwin ens ha portat a constatar, com recull amb encert el llibre de Noah Harari Sàpiens, que els mites creats a partir de la revolució cultural de fa 70.000 anys amaguen una quasi infinita capacitat de destrucció i mort com la història demostra de manera irrefutable. L'Homo sapiens ha devastat la Terra.
