Quan els quebequesos dubten del seu francès

Al Quebec, els debats sobre la llengua francesa s'assemblen bastant als debats sobre la llengua catalana a Catalunya. Aquesta similitud no deixa, però, de ser sorprenent quan se sap que tant pel que fa a la protecció legal com a l'ús diari, el Quebec, amb la seva llengua, va molt per davant de Catalunya. Dues dades permeten veure-ho clarament: al Quebec el francès és l'única llengua oficial i, al Quebec, existeix un conjunt de monolingües francesos que ronda el quart de la població del país. Tot i aquest panorama que des de Catalunya pot aparèixer com a meravellós, els quebequesos debaten molt sobre el futur del francès al seu país. Aquests debats no evoquen només la influència, sovint evident, de la llengua anglesa en la seva manera de parlar, sinó l'ús de dialectalismes, a vegades d'àmbit geogràfic bastant reduït, i un suposat allunyament progressiu de la llengua normativa. Molts quebequesos tenen la sensació que el seu francès es col·loquialitza a mesura que paraules, girs i frases fetes d'àmbit familiar o fins i tot argòtic passen a la llengua culta, a la llengua escrita. Una de les causes d'aquesta sensació és l'evidència que el francès estàndard del Quebec té algunes diferències notables amb el francès estàndard de França. I així, els quebequesos, que mantenen una veritable relació d'amor i d'odi amb França, a vegades ja no saben si han de provar d'apropar-se al francès dictaminat des de París o si s'han de concentrar en el seu propi geni lingüístic.

A tots els diaris del Quebec es poden llegir tribunes d'experts reals o autoproclamats sobre la qüestió central de tot plegat: el francès del Quebec es degrada, o no? Qüestions similars a les que es poden llegir a diaris de Catalunya. I respostes bastants similars també. Una lingüista, Anne-Marie Beaudoin-Bégin, escrivia en un llibre recent (La langue rapaillée –rapailler és un verb col·loquial quebequès, desconegut a França, que significa unir): “Una llengua no desapareix quan s'allunya de la norma prescriptiva, desapareix quan ja no s'utilitza.” I recomanava als quebequesos de respirar una mica i parlar sense por. Sense por d'emprar formes familiars o argòtiques, sense por de simplificar algunes regles massa poc entenedores (què diria Anne-Marie Beaudoin si conegués els pronoms febles catalans i la regla del per i per a?). Immediatament van florir articles per lloar o atacar aquesta posició. Els arguments dels seus opositors són molt similars als arguments defensats a Catalunya en el debat nostrat: simplificar és necessari però a condició que les simplificacions vinguin de l'interior de la llengua catalana i no siguin imposades per influències exteriors. Així, al molt influent diari Le Devoir, l'escriptor Louis Cornellier precisava: “És important reconèixer el valor del registre familiar, però només en la mesura en què s'inscriu en el geni del francès; acceptar-ho tot, fins i tot els anglicismes i els calcs, condueix a la deixadesa en la cura de la llengua.”

Jo diria que Louis Cornellier no ha pres consciència de les conseqüències reals d'acceptar anglicismes i calcs, i potser no ho haurà de fer mai, en part perquè francès i anglès pertanyen a dues famílies lingüístiques diferents, la qual cosa fa que sigui difícil que una substitueixi l'altra de mica en mica, gairebé per inadvertència. Si conegués el català i les intromissions diàries de la llengua espanyola que tants catalans accepten i reprodueixen sense parpellejar, probablement ja no parlaria de deixadesa sinó de perill de desagregació. Al capdavall, doncs, no tot és comparable, en dos països com Quebec i Catalunya.

A