Somni i decret

Anit tampoc vaig somiar que tornava a Manderley, però si que José Ignacio Wert dimitia com a ministre d'Educació, Cultura i Esport després d'assistir a la final de la Copa del seu rei i sentir la xiulada a l'himne espanyol i, madridista com és, haver vist el primer gol de Messi. M'he despertat amb una sensació agradable, tot i que en el mateix somni tenia la certesa que no podria sortir cap bon recanvi del PP. Potser ha propiciat aquest somni el fet que circula que, abans de l'estiu, Mariano Rajoy farà una remodelació del seu govern i que un dels cessats serà Wert, que ha aconseguit indignar pràcticament tots els sectors afectats pel ministeri que ocupa des de fa tres anys i mig. Tan és així que molts han demanat la seva dimissió durant aquest període, però ell ha resistit amb el suport del president del govern a totes les seves decisions nefandes i projectes nefastos. En el meu somni, una xiulada i un gol li creaven tanta impotència i desesperació que provocaven la seva renúncia. Quina cosa més estranya i alliberadora. Tanmateix, després de despertar-me, he recordat que, divendres passat, el consell de ministres va aprovar dos nous decrets sobre política universitària: un modifica els criteris per acreditar els professors universitaris i l'altre flexibilitza els requisits per la creació de noves universitats, que, evidentment, seran privades. Deixem de banda els criteris per les acreditacions dels professors, tot un tema, per concentrar-nos en el decret que elimina la necessitat que les universitats cobreixin totes les branques del coneixement i l'obligació que atenguin la demanda relacionada amb la població escolar de la zona. No sé si, finalment, els ciutadans de l'estat espanyol faran que el PP no segueixi governant, però, abans de poder morir, els Wert i companyia continuen matant. Una de les seves víctimes és la universitat pública. L'han desproveït de recursos (limitant-hi, a més, l'accés de les classes populars amb l'augment del preu de les matrícules i la reducció de les beques) afavorint la privada, que va creixent. Un malson real.