La corbata social

El president de La Caixa considera que la societat s'hauria d'orientar cap un nou humanisme que faci la persona conscient i responsable de la seva aportació a la comunitat on viu. I afirma, també, que cal recuperar l'energia moral i ètica que s'amaga darrere cada individu i cercar els nous models d'economia que prioritzen el benestar i la sostenibilitat. No cal que tornin a la primera frase, no he escrit ni “David Fernàndez”, ni “Teresa Forcades”, sinó “el president de La Caixa”, és a dir, el líder de la fundació bancària més important del país, el de la pròspera entitat que és accionista de referència a Repsol, Gas Natural Fenosa, Telefónica i Abertis; totes elles, empreses que no es distingeixen justament per la seva filantropia i generositat, i que com saben, o haurien de saber, tenen filials en alguns d'aquells indrets exòtics i de baixa imposició tributària que es coneixen com paradisos fiscals. Isidre Fainé ho va afirmar fa unes setmanes en l'acte de presentació de les Jornades Internacionals d'Economia Social que la tardor vinent se celebraran als jardins i al castell de Cap Roig; a les quals, per cert, assistirà Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia keynesià i home particularment crític amb les polítiques d'austeritat europees.

La gent veritablement elegant sap com ha de vestir en cada ocasió i, per a unes jornades destinades a l'economia social, el vestit d'humanista combinat amb oportunes invocacions a la moral i l'ètica és perfecte. La Caixa controla bona part de les àrees estratègiques que haurien d'estar sota control públic i no deixa res per verd quan es tracta de fer calaix. En els grans combats desencadenats per la crisi, en les lluites contra els desnonaments, contra la pobresa energètica, contra els abusos de les grans empreses subministradores, el preu del transport o l'estafa de les preferents, La Caixa ha estat sempre liderant l'exèrcit enemic. Les afirmacions de Fainé, per tant, es podrien agafar per la banda tràgica i desencadenar un reguitzell d'aquells extractes de violència conceptual que s'anomenen renecs, però si hem de ser positius o practicar allò de la resiliència psicològica, tal com recomanen els entusiastes de la intel·ligència emocional, podem buscar-hi la part bona.

Si aquest linx del negoci, home conservador i monàrquic que molts situen entre les tenebres de l'Opus, pensa que l'economia social té futur, deu ser que en té. Deu ser que el model econòmic actual, la recerca del benefici com a motor de totes les coses i força que ordena la societat i genera riquesa i benestar, té massa debilitats. Si l'economia col·laborativa, o l'economia del bé comú d'en Christian Felber, o les cooperatives, o l'emprenedoria social sostenible, troben fàcilment mercat i acollida, deu ser que l'aire del temps està canviant i que la societat i les administracions que la representen entenen quines són les causes i els efectes i les conseqüències col·lectives de cada acció. Ens hem d'orientar cap a l'humanisme, han dit, i si no és paraula de Déu, s'hi assembla molt.