Hereus de Caixa Girona

En arribar dalt de l'antiga torre de telègraf del castell de Sant Miquel, un company va treure d'un petit recipient que portava un manat de pètals de rosa. Llavors, silenciosament, els va anar escampant, deixant-los caure pausadament des d'aquella altura cap a la terra circumdant. Encuriosits, la resta dels caminants li vam preguntar per què ho feia: “És un record per a Pere Franch, company de muntanya, que ja sabeu que ha mort recentment.” Ens va corprendre la gratuïta humilitat de l'acte, que no esperava l'atenció de ningú. En tot cas, la del mateix homenatjat, allà on sigui.

De Pere Franch com a excursionista, se n'ha escrit força, com correspon a un muntanyenc que va assolir els més alts cims de manera reiterada. També de la seva qualitat com a persona i com a industrial, se n'ha deixat constància. En canvi, no hem llegit gaire res dels deu anys (1985-1995) que va ocupar la presidència de Caixa Girona, càrrec emblemàtic i de responsabilitat. Va exercir la màxima representativitat de la caixa gironina sense percebre cap emolument i des de la cordialitat i la discreció. Apareixia en les ocasions solemnes i era sempre una trobada de proximitat, afable i comunicativa alhora. Res a veure amb el que es va esdevenir posteriorment, quan un altre president es va arrogar el protagonisme i unes retribucions ben arreglades, mentre la vella entitat que durant tants anys havia estat emblemàtica i prudent ensems –sobretot, durant la llarga etapa de Joan Vergés com a director general– corria el risc de desaparèixer, com fatalment es va esdevenir, empesa per decisions arriscades i pel Banc d'Espanya i la política espanyola. Fou absorbida per La Caixa, hereva del seu extensíssim patrimoni immobiliari i, particularment, arqueològic, mentre les forces vives gironines feien el desentès i retiraven els seus dipòsits, no fos cas que l'absorció no reeixís!

Ara, esperàvem ingènuament que La Caixa, com a successora de Caixa Girona, s'erigís també en hereva de la memòria històrica de tant de temps de presència i servei de l'entitat gironina. S'han quedat el patrimoni i, doncs, també podrien considerar-se dipositaris de tot un actiu intangible, de tants anys de servei de l'antiga caixa gironina, amb milers de relacions, de clientela i també de patiment de tants empleats que ho varen passar malament, sobretot en els darrers temps. Tota aquesta herència ha de quedar en l'oblit col·lectiu?

I no hauria estat gens malament que La Caixa sufragués unes esqueles en els mitjans de comunicació, recordant la figura de l'expresident Pere Franch en el dolorós moment del seu comiat. Hauria estat un detall de què era mereixedor. Hi ha oblits imperdonables per part dels hereus!