L'alimentació a l'espai sideral
En un anunci de la ràdio un astronauta avisa Houston que té un problema: no li agraden els aliments liofilitzats que porta a bord i vol una truita com la que fa la seva mare. Pere Castells, del Campus de l'Alimentació de la Universitat de Barcelona, expert en les relacions ciència i cuina, al número de juny d'Investigación y Ciencia explica que la liofilització és una tècnica de deshidratació, basada a congelar un producte i després eliminar el gel per sublimació (pas directe de sòlid a gas). Es fa en fred i pràcticament no afecta els ingredients, valor nutritiu, gust i aroma del producte. El problema de l'astronauta s'arreglaria si la NASA liofilitzés les truites de la seva mare. Sembla que els creatius de l'anunci només coneixen els liofilitzats dels primers àpats a l'espai, els de fa uns cinquanta anys, però no els d'avui. Precisament l'equip que dirigeix Castells ha dissenyat, conjuntament amb El Celler de Can Roca i Les Cols, plats liofilitzats (arròs a la cassola, arròs amb llet...) per a la Barcelona World Race, regata d'embarcacions que donen la volta al món, amb l'objectiu de proporcionar menjars nutritius i agradables als navegants. Només s'hi ha de reincorporar l'aigua i escalfar-los, si cal. Els consumidors de cafè soluble en pols d'una certa edat recordaran la millora de qualitat quan van sorgir les varietats liofilitzades. L'aplicació d'aquesta tecnologia a l'alta cuina va començar el 2005 a El Bulli, i els germans Roca ho fan al seu restaurant. Si la indústria no la utilitza més és perquè tractar amb fred és més car que amb escalfor.
Els astronautes no consumeixen pastilles perquè menjar amb la màxima normalitat possible millora el seu estat psicològic i físic, i perquè no és viable. Una persona ha d'ingerir al dia uns 500 grams de nutrients sòlids (hidrats de carboni, greixos, proteïnes, minerals i vitamines). Si fem pastilles de mig gram, representaria unes mil pastilles al dia, més uns 2 litres d'aigua. Ingerir això no seria ni fàcil ni estimulant. Les barretes aportarien una solució intermèdia, però no poden constituir l'únic menjar per a períodes tan llargs. Fer els àpats com Déu mana és important a la Terra i a l'espai.
L'energia necessària és similar en ambdós casos, però certes condicions al cosmos, especialment la falta de gravetat, poden afectar els ossos, la musculatura i la visió. Per això cal cuidar molt la qualitat dels nutrients de la dieta. A més, la microgravetat condiciona com cuinar i “seure a taula” a l'espai.
El número d'abril de Food technology publica un article d'Ann Barret, Danielle Froio i Michelle Richardson sobre l'estabilització de les vitamines per garantir el valor nutritiu dels aliments en les missions interplanetàries que poden durar anys, els quals han de ser tractats amb tècniques que evitin pèrdues (l'escalfor intensa afecta negativament diverses vitamines), com la irradiació, l'esterilització per microones, les altes pressions i l'encapsulació de les vitamines amb gomes, olis i midons per estabilitzar-les. S'ha de posar atenció en alguns nutrients com els omega-3, l'àcid fòlic i la vitamina E per millorar les funcions cognitives, i tenir en compte l'estrès psicològic, el confinament, la microgravetat i la radiació solar, la qual promou la formació d'oxidants que s'han de contrarestar amb antioxidants a la dieta. També està en estudi cultivar aliments a l'espai, amb precaucions perquè sembla que els microorganismes en aquest medi són més resistents. L'envasament ha de ser amb materials no metàl·lics. Com que al cap de l'any una persona adulta ingereix, entre sòlids i líquids, entorn d'una tona d'aliments, es plantegen problemes de pes i volum dels que s'enduguin els astronautes (els deshidratats són més lleugers) i també de minimització i reciclatge de residus. Aquests esforços per millorar la nutrició i la preparació d'aliments per a astronautes probablement ens serviran per saber més sobre com hem de tractar i menjar els aliments a la Terra.
