El Nobel per a Snowden?
El gest heroic d'Edward Snowden marca algunes línies vermelles en el debat sobre el nou “estat de vigilància”
que sembla que vulgui implantar-se arreu.
El Congrés dels EUA aprovava la setmana passada, després d'un intens debat, la substitució de la nefanda Patriot Act de Bush per la (moderada) Freedom Act d'Obama. El tema estrella era la regulació i l'abast de la vigilància (electrònica) massiva, i l'agència directament afectada és la NSA (National Security Agency). La vella tesi de fons –a més vigilància de l'activitat privada, més seguretat ciutadana– no ha estat demostrada enlloc.
Després que Obama signés la nova llei sobre l'espionatge massiu i el dret a la privacitat, Daniel Ellsberg declarava: “La llei és un primer pas vers la recuperació dels nostres drets i n'hem de donar les gràcies a Snowden. Per això hauria de rebre el premi Nobel.” Ellsberg, antic analista militar, sap de què parla. Ell també se'l mereixia per la seva decisió de posar en evidència les mentides de l'administració Johnson sobre la guerra del Vietnam. Va filtrar els famosos papers del Pentàgon el 1971 que li reportaren greus perjudicis personals i familiars, però que sacsejaren la consciència americana i mundial sobre les atrocitats comeses al Vietnam i Cambodja.
Ellsberg és el primer dels tres cèlebres paradigmes de professionals que, gràcies al seu coneixement de les hiperestructures de control de la informació de l'imperi nord-americà, han contribuït a obrir dubtes i escletxes en la gran Matrix generada per les aliances combinades entre les TIC, els grans estats i les altes finances.
El segon personatge, el recordem millor: es deia Bradly E. Manning i era un soldat destacat a l'Iraq, analista d'intel·ligència de l'exèrcit dels EUA, que va decidir filtrar el 2010 a Wikileaks (Julian Assange) documents secrets sobre les guerres de l'Iraq i l'Afganistan i de cables diplomàtics. Fou detingut i jutjat: el 21 d'agost de 2013 era condemnat a 35 anys. L'endemà, demanà de poder viure com a dona i adoptà el nom de Chelsea Elizabeth Manning.
El tercer en el temps i potser el més important per la dimensió global de les seves revelacions és Edward Snowden, informàtic, exanalista de la CIA i de la NSA. Va sorprendre al món sencer des d'un despatx de Hong Kong on reuní tres periodistes de The Guardian per focalitzar el projector sobre la immensa mina de secrets que guardava (sobre la connivència entre serveis secrets dels EUA i grans corporacions tecnològiques). Acaba d'explicar a The New York Times els dubtes sobre la seva decisió, però escriu: “Mai he estat tan satisfet d'haver-me equivocat tant.” Imputat de diferents càrrecs d'espionatge per la justícia EUA, Snowden continua autoexiliat a Moscou.
El Premi Nobel de la Pau és l'únic que s'atorga a Oslo. El decideix anualment un comitè del Parlament noruec. De moment, qui ha decidit atorgar un premi de reconeixement a Snowden és l'Acadèmia Noruega Bjørnson de Literatura i de Llibertat d'Expressió (Bjørnson fou un escriptor noruec independentista, gran defensor de la llibertat d'expressió i guardonat amb el premi Nobel el 1903). Ara es pregunten si el govern garantirà la seguretat del guardonat per assistir a Oslo al lliurament del premi.
En la dialèctica “líquida” i diabòlica de seguretat versus llibertats i dret a la privacitat, el gest heroic d'Edward Snowden marca algunes línies vermelles en el debat sobre el nou “estat de vigilància” que sembla que vulgui implantar-se arreu. La concessió del premi Nobel de la Pau li reconeixeria la seva condició d'heroi mundial d'una causa que ara el mateix Congrés dels EUA acaba de fer seva.
