Seixanta-u

De camí cap al tren, sovint em sobtava un senyor gran que treia el cap per la reixa del pati de la residència on s'estava: “Perdone, ¿tiene un cigarro?”, deia, a mi i a tothom que passava per allà. Ara fa temps que no el veig. L'altre dia, de la mateixa residència, sortia una consigna: “Seixanta-u, sis, u.” Un noi jove s'aplicava a recordar als avis el significat de dos símbols que fan un número. Arribarà el dia que perdrem la noció de la realitat, del sentit de les coses i ens l'hauran de reensenyar? El deteriorament, les patologies o les discapacitats fan més evident els dubtes sobre la realitat que percebem, si aquesta és igual per a tothom.

Fa poc un noi amb alguna mena de discapacitat psíquica, que anava en tren d'excursió amb el grup i els tutors, se'm va asseure al costat. Quan érem al túnel, es girava cap a mi i mirava fixament cap a la finestra fosca. Què hi devia passar per aquell caparró? O pel caparró del senyor que demanava una cigarreta? Aquestes estampes ens sacsegen perquè no hi estem avesats. Suposo que per això, quan les explico, algú em diu que me les invento. Singularment, els ulls, que s'haurien de posar com taronges per la curiositat davant d'allò inèdit, més aviat prefereixen reconèixer i resseguir allò que els resulta familiar. També és veritat que la mirada té tendència a apartar-se davant del fet tolit, perifèric o imperfecte. Ens hem acostumat tant als anuncis de neó de pureses que graviten (l'aigua és més pura que mai!) i de figures impol·lutes –polítiques, artístiques...–, hem sentit tantes promeses d'aquest any sí, aquests sí que són els bons, que ara ja sembla que un peu coix no pugui ser. Perquè ara es porta la moralitat i el presentisme superiors. I arribarà dissabte, que es faran pactes inusitats i curiosos, per dir-ho finament, i n'hi haurà que es faran els sorpresos. N'hi haurà que diran que allò de cap manera és un pacte estrany i que segueix sent la “nova política” de sempre. I algú s'adonarà que la realitat no és mai tan perfecta com la volen pintar.