Supervisats

El Banc d'Espanya, el mateix que va ignorar els perills de la bombolla immobiliària, que va ignorar la temeritat que suposava fusionar caixes fallides i que fins i tot va ignorar que Mariano Rubio compaginava la presidència de l'organisme amb això tan lleig i hispà que s'anomena corrupció, ha tornat a tenir el generós detall de marcar als governants quina és la política econòmica que haurien d'aplicar. És difícil trobar una entitat amb tan poc de crèdit al mercat del rigor i la fiabilitat com el Banc d'Espanya i, malgrat tot, cada any confecciona i fa públic un extens informe on reparteix suposades receptes d'infal·libilitat per a tothom menys per a si mateix. Es podrien estalviar la feina perquè, si de veritat estiguéssim interessats a conèixer la seva fórmula magistral per remuntar d'una vegada la crisi, només ens caldria donar una ullada a les recomanacions del Fons Monetari Internacional, que sempre li passa al davant avançant el que després ells repetiran, clònics i obedients, al seu inevitable informe, és a dir: retallada de sous i apujada d'impostos. La funció principal del Banc d'Espanya és supervisar l'activitat de les entitats financeres però, tenint en compte aquesta seva afició als informes, sembla més aviat que ens supervisi a nosaltres, els assalariats que tan cars hem pagat els errors dels qui tenien la responsabilitat d'evitar el pou de la recessió. No havíem quedat, segons el miraculós oracle de Mariano Rajoy, que la crisi l'estàvem deixant enrere? No és, doncs, hora de començar a oxigenar el malalt en comptes d'hiperventilar-lo amb nous i inacabables sacrificis escanyapobres? En teoria, el Banc d'Espanya és una institució de l'Estat que vetlla perquè no desentonem al club dels europeistes, però la prova de la dimensió exacta de la seva inutilitat és que, ara mateix, cap de nosaltres recordi sense consultar-ho qui és el seu president.