Girona

Aquestes últimes setmanes s'ha parlat molt de Girona com a “ciutat modèlica”. Buscar absoluts és sempre perillós. El cas és que a propòsit d'aquest debat han aparegut mitòmans i detractors. Però també gironins que ens sentim equidistants entre aquests dos pols. És a dir, que ens sentim tan allunyats d'aquells que amb boina avantguardista esperen ansiosos el moment de decretar que Girona és el centre gravitatori de l'univers, com d'aquells que van amb ínfules transgressores però que encara no han abandonat la peresa mental d'associar Girona amb el color gris, el rellent, el domini clerical o la sinècdoque tramposa de considerar que la casta manaiesca resumeix totes les condicions d'una ciutat que és, essencialment, complexa.

Girona té una posició geopolítica privilegiada. És nus de comunicacions, imant turístic, eix comercial. Comparada amb altres ciutats mitjanes de l'Europa meridional, Girona té uns atributs incontestables: un nucli històric únic, museus importants, serveis, és ciutat universitària, sap apropiar-se de l'energia que li arriba de comarques, i té dues expressions culturals (Temporada Alta i El Celler de Can Roca) que són referència universal a partir d'una creativitat assentada en una tradició pròpia.

Però aquests valors sòlids no haurien de fer caure Girona en una actitud endiumenjada, autocomplaent o, parafrasejant un agut diagnòstic d'Antoni Puigverd, en el narcisisme. Les conquestes d'El Celler de Can Roca no amaguen que al centre de la ciutat hi ha comptadíssims restaurants on poder menjar cuina autòctona i de qualitat. L'alt percentatge d'atur, una ciutat perillosament subjugada a les exigències d'un turisme que demanda parcs temàtics, la urbanalització i la gentrificació (ja fa temps que la ciutat va enviar els treballadors del sector serveis a Salt i a Santa Eugènia!), la necessitat endèmica de cosir els barris a la ciutat, i el perill de reduir la cultura a una mena d'aparador bonhomiós i lúdic però sense vibració crítica i transformadora..., tots aquests factors haurien de rebaixar una absurda eufòria egocèntrica, que pot fer que Girona es debiliti mentre experimenta un cofoisme paralitzant.