Escales avall

-Si deixa la política, es dedicarà a fer la tesi doctoral... i a la docència?

- I de què viuré? Què menjaré? De la docència?

- Home, es podrà guanyar la vida una persona brillant com vostè...

- La docència... pobres professors... ho passen molt malament, no guanyen prou. Per tant, no en tindria prou.

L'artífex de les preguntes va ser Mònica Terribas a El matí de Catalunya Ràdio, l'octubre del 2013. I l'artífex de les respostes va ser el senyor Josep Antoni Duran i Lleida, el qual, no només pixava fora de test, sinó que mostrava públicament la seva ineptitud política, ja que, malgrat estar més de tres dècades remenant les cireres, no ha estat capaç de procurar que els professors tinguin un sou digne. És clar que una cosa és remenar cireres i una altra de molt diferent és tallar el bacallà, tot i que durant aquests anys ell hagi cregut ser un cap d'ala allà a Madrid.

El sr. Duran, que fa estirabots cada dos per tres (ha reconegut públicament tenir mal caràcter), reclama serietat (tot just ell!) tot carregant contra companys seus de partit. L'exemple: Antoni Castellà, que en aquest diari va gosar dir (oh, blasfèmia!) que el nostre protagonista tenia la mateixa posició que García-Margallo referent a la independència de Catalunya. Duran va mostrar la seva indignació tot piulant a Twitter, malgrat haver criticat sempre fer política per aquest mitjà. Ho fa contínuament, però ell afirma que no.

És molt trist observar com no s'adona que sí que fa servir els mateixos arguments que el PP. És trist contemplar com ha aconseguit fer-se tan antipàtic que fins i tot la gent del seu propi partit ja no el suporta més.

No s'ha adonat del canvi generacional del país. Amb la perspectiva històrica que tenim, es nega a veure (encara!) que la seva famosa tercera via és una via morta. No arriba a capir que la seva “moderació” no és res més que un intent desesperat d'aferrar-se a la poltrona com un reietó d'opereta barata que mira d'aguantar-se la corona mentre tot al seu voltant s'ensorra.

“Els collons de la independència, tota l'estona preguntant pel mateix!”, es queixava a un periodista. I després es dol que a casa nostra li diguin botifler. A Madrid, també l'insulten. Pobre Duran. Se sent incomprès i tanmateix és incapaç d'entendre que els catalans despertem de segles d'autodestrucció i ofuscació mental molt ben ordida.

Al capdavall, tot plegat és una qüestió d'estatus. El Sr. Duran havia arribat al capdamunt d'una escala social que ell es pensava que era feta de marbre de Carrara, però que en realitat amb prou feines era una escala de gat. I les escales solen tenir una característica curiosa: serveixen per a pujar i també per a baixar. I coneixent això, un sap quan s'hi pot enfilar, i quan ha arribat l'hora de davallar-ne. I en aquest segon cas tens dues maneres de fer-ho: baixar amb dignitat o bé que algú et foti escales avall.

Com que no vull mai mal a ningú, des de la meva humil posició desclassada, recomanaria al Sr. Duran que, malgrat el sou paupèrrim de professor, tingués el capteniment de tornar a la docència i es dediqués, per exemple, a ensenyar la saviesa d'Epicur, un filòsof molt lluny d'incitar a l'orgia com molts es pensen. L'erudit de Samos ens va mostrar el camí de l'art de la simplicitat, de retrobar gratificacions modestes: una conversa amb un amic, una partida d'escacs, una vesprada musical prenent un te fred, un bon pa amb tomàquet per esmorzar... o bé ensenyar a recitar al poeta llatí de pensament epicuri, Lucrecia, el qual ens va deixar per a la posteritat aquestes paraules: “Què hi fa si en una casa no hi lluu l'argent ni hi ha reflexos d'or en els cabirons ben tallats? La natura no troba a faltar aquests luxes quan podem reposar amb amics damunt de l'herba tova, arran d'un corrent d'aigua i a l'ombra d'un arbre per un cost mínim. I encara millor si no hi ha tempesta i l'estació de l'any somriu esquitxant de flors tota la prada.”

Si n'hi ha encara, de coses per aprendre i ensenyar, Sr. Duran!