La mitjana empresa
La gran empresa no té les simpaties dels nous moviments polítics que han aparegut amb força a Catalunya i a Espanya. Es parla de la “casta”, allò que els anglosaxons en diuen stablishment, i no diré que no tinguin raó en moltes de les seves manifestacions. Sovint he fet les mateixes crítiques en aquests articles. Les grans empreses tenen un extraordinari poder econòmic, que es pot convertir en un gran poder polític. Les petites empreses no poden tenir mai un poder polític, si no és que fan pinya. Fa uns quants dies vaig veure per la televisió com Ada Colau parlava amb els meus amics de la Pimec i s'expressava declaradament a favor de la petita empresa. Oblidava, però, que Pimec vol dir petita i mitjana empresa. No sé quina idea té la senyora Colau sobre el volum d'aquestes empreses. Si no recordo malament, les mitjanes són aquelles que tenen, si fa no fa, entre 200 i 500 treballadors.
M'he passat la vida defensant la petita empresa, però ara m'agradaria fer-ho de la gran empresa. Amb aquestes passa com amb tot: n'hi ha de bones i n'hi ha de dolentes. Catalunya només té dues grans empreses, sense discussió: La Caixa i Gas Natural, i em sembla que mereixerien un diploma de bon tracte laboral, honestedat i transparència. Si vol, diré a la senyora Colau algunes petites empreses amb mal tracte laboral, deshonestes i gens transparents. Accepto, però, que les petites empreses creen teixit industrial i que la seva capacitat d'adaptació a la conjuntura les fa molt valuoses. És el cas de Catalunya i d'Alemanya, per exemple.
Però faria una correcció: quan parlem de teixit industrial –aquí i a Alemanya– ens referim a les mitjanes empreses. Les petites-petites mereixen tot l'afecte i respecte, però s'hi pot comptar poc si es vol fer una política industrial. Catalunya ha tingut la virtut de crear clústers industrials per substituir el sector tèxtil, que havia estat dominant durant un segle i mig. Un clúster és un conjunt d'empreses mitjanes del mateix sector. Tenim el farmacèutic, el de la indústria auxiliar de l'automòbil, el del moble, la química fina, el sector alimentari i alguns més. És clar, moltes d'aquestes mitjanes empreses venen una bona part de la producció a grans empreses. La Seat, per posar un exemple de multinacional estrangera a Catalunya, crea ocupació per al doble o el triple de la seva plantilla a les empreses proveïdores. Ni la UGT, ni CCOO ni cap altre sindicat seriós parlaria malament de les grans empreses. Personalment crec que hem de parlar malament de les males empreses, siguin petites, mitjanes o grans. El món de l'empresa és cada cop més complicat per a l'estudiós i per al polític. A Catalunya tenim empreses que tenen el centre de decisió aquí i la majoria de fàbriques a l'estranger. Grífols, per exemple. I en tenim alguna de familiar que, tot i ser catalaníssima, és controlada per una empresa holandesa, per problemes d'enginyeria financera i perquè els propietaris no volen dir el que guanyen o el que perden.