la crònica
El fetge del penjat
Si li diuen que 15 diputats d'una Diputació el mes de desembre de l'any passat es van reunir tres vegades en sessions que van durar uns vint minuts el dia 2, uns quaranta-cinc el dia 11 i uns vint-i-cinc el dia 16, i que per aquests noranta minuts d'abnegada tasca van cobrar 3.000 euros, és a dir, mil euros per servidor públic i sessió, és molt probable que no s'ho agafi bé del tot. I si, a més, vostè és dels que s'han incorporat al món laboral durant aquesta llarga campanya de rebaixes i s'ha hagut d'avesar als horaris intensos i extensos i a les escales salarials on només ultrapassen el mileurisme els encarregats o el que encara s'arrapen a nomines dissenyades sota altres criteris ètics i estètics, no m'estranyaria que li vinguessin rampells bolivarians. I encara més; si quan contempla la magnitud de l'actual devastació, li expliquen que, durant uns anys, uns quants diputats han cobrat fins i tot per les sessions a les quals no assistien, segurament li quedarà a dins una amargor i una bilis que provocarà l'emanació inevitable d'una certa agror en el to i en l'alè.
Les diputacions tenen fama d'oficina de recol·locació i de balneari a l'estil Senat, on els polítics derrotats refan el cos i l'ànim: però també de repartidora que finança partits, mitjans i projectes sempre interessadament, i deu ser gràcies a aquests mèrits que, malgrat els seus dubtes existencials, segueixen dempeus. Els sous que s'hi assignen a presidents i a diputats amb dedicació exclusiva, ja fa anys que provoquen algunes de les indignacions més vives de la ciutadania i alguns dels somnis més humits de la classe política. Especialment els de la vella política, o els de la casta, com diuen aquells, que quan tot era felicitat i les criatures d'aquestes terres no estaven tan emprenyades com ara, podien assignar-se magnífiques retribucions amb naturalitat i fins i tot una certa indolència.
En aquest aspecte, amb la nova i vella política passa una mica com amb les escales salarials: hi ha una fractura claríssima. La possibilitat que la nova alcaldessa del cap i casal cobri dos mil dos-cents euros mensuals, o que els diputats al Parlament de la CUP limitin el seus sous a 1.400 euros, fa deu anys, no tenia presència ni el pitjor dels malsons de la gent amb vocació de servei que es volia dedicar a la cosa pública. L'esfondrament i la degradació és tan òbvia, tan clamorosa, com la sensació que la classe política que ens ha governat l'ha acceptat –o animat– amb la convicció que a ells no els concernia. A la manera d'aquells directius de grans empreses, portaveus de la patronal, presidents d'entitats financeres o del FMI que recomanen estretors i austeritats que ells mai s'apliquen. Diu un estudi recent de l'Idescat que només el 38,2% dels catalans arriben a final de mes sense problemes econòmics. És en aquestes circumstàncies, amb més d'un 60% de l'electorat serrant les dents, que els quinze diputats de la Diputació i els setze jutges del jutjat han d'avaluar amb cura fins quan podran cruspir-se alegrement el fetge del penjat.