Fer passar vergonya

S'ha posat de moda entre els opinadors i responsables socialistes difondre la consigna que la consulta d'Arenys de Munt és una manera de fer un d'aquells ridículs contra els quals ens prevenia, asseguren, el marquès de Tarradellas (deixo de banda el debat sobre l'autoria de la frase, perquè a aquestes altures demanaria tot un assaig, però aprofito per recordar i reivindicar Josep Pla). Diuen que a Arenys es va fer el ridícul. Penso que per tractar-se d'una ridiculesa, Déu n'hi do els esforços que dediquen a procurar que s'estigmatitzi el que va ser un clar, rotund i poc acostumat èxit nacional. En realitat, la tàctica no és nova: transvesteixen el seu «no» convençut a la pregunta d'Arenys en una mena de fatiga i desinterès, afectat d'una mal dissimulada superioritat moral, per les coses «que no importen la gent», per coses que «no són serioses». La idea és ben clara: dissimular tant com puguin el fet objectiu que comparteixen opinió amb el PP, Ciudadanos i la Falange... sense canviar, naturalment, d'opinió. Però perfumar certes coses resulta fútil.

Hi he pensat molt, en aquest curiós argument que propaga el partit derrotat que governa el país gràcies al suport del partit que fa de la independència el seu senyal d'identitat. Ningú no vol fer el ridícul i si t'ho diu gent tan sàvia és natural que t'entrin dubtes. ¿I si tots els ciutadans d'Arenys que van anar a votar –molts, moltíssims– fossin com aquell rei nu de la faula, i els nostres socialistes el nen innocent que descobreix el colossal engany i ens prevé de ridículs futurs?

Llavors és quan tornes a repassar la teva posició i arribes a la conclusió que els nostres conceptes de ridícul estan separats per un abisme. Quan parlem de ridículs sembla que ens referim a coses molt diferents. Per a mi, fer el ridícul és acabar pagant 1,4 milions d'euros del pressupost municipal de Girona a uns particulars perquè el regidor d'Urbanisme es va encaparrar absurdament en unes decisions que la justícia ha condemnat en sentència ferma. És fer el ridícul entossudir-se a construir un pavelló d'esports al mig de la Devesa i haver de rebre una bufetada de la Comissió de Patrimoni recordant que els béns d'interès no es poden grapejar, encara que un es digui d'esquerres. Aquests ridículs ens costen molts diners, als gironins. Però és evident que als nostres socialistes els continua preocupant només que fem el ridícul a Arenys de Munt per una consulta particular, cívica, pacífica i molt popular.

Continuem. Ridícul –i indecent– és regalar 400 euros abans d'unes eleccions i, després, un cop enredat el personal, retirar-los de les butxaques dels contribuents. Ridícula és la defensa socialista dels interessos dels catalans a Madrid, que voten al revés del que voten a Catalunya. Ridícul és el que ens fan fer, incomplint compromisos i pressupostos per desdoblar l'N-II a les comarques gironines. Maltractant-nos amb trens impresentables i horaris pèssims. Ridícul és tenir una secretària d'organització que frivolitzi sobre l'augment de l'IVA i pensi que a la gent que compra un pis no li ve de 3.000 euros més. Ridícul és tenir un sistema judicial estatal que és incapaç de resoldre en temps mínimament decent el recurs a l'Estatut. Ridícul és celebrar amb tota mena de festejos un acord de finançament que no compleix l'Estatut i que no serveix per resoldre els problemes de la nostra gent, de les nostres empreses, dels nostres ajuntaments. Ridícul és encarregar informes de 27.000 euros per controlar periodistes i tacar la seva trajectòria amb les grapes maldestres del poder mal entès. Ridícul és admetre que encarregues informes inútils i no anunciar el cessament d'uns quants inútils amb sou públic. Ridícul és treure pit davant les potències mundials i en tornar a casa liderar la destrucció d'ocupació a la Unió Europea. Ridícul és que en mans socialistes el sistema de protecció social de la novena economia mundial sigui el segon pitjor de la Unió Europea, només davant de Bulgària. I que hi hagi ministres que pensin que l'èxit de Finlàndia i Suècia es deu a l'increment de l'IVA, això és ridícul i una burla.

Hi ha un llarg inventari de ridículs quotidians que tenen autoria intel·lectual i material socialista. A diferència d'Arenys de Munt, tots aquests ridículs ens costen una brutalitat de milions d'euros, ens perjudiquen greument i persistent, ens fan anar enrere com a país i ens provoquen un gran, grandíssim malestar. El país està submergit en el desànim i la desafecció, però Arenys ens va proporcionar un instant d'optimisme i d'esperança. ¿Hi ha res més noble i digne que tenir esperança en temps de desconcert?

Necessitem menys lliçons dels qui, obsedits a caçar bruixes sobiranistes, són responsables directes no només de fer el ridícul (i fer-lo fer al país sencer) sinó de fer-nos passar una immensa, insofrible vergonya.