És possible

Vaig escoltar a la plaça Sant Jaume el discurs d'Ada Colau i, sincerament, em va agradar. Em va agradar que fos emotiu sense caure en el sentimentalisme. Que vindiqués la lluita de les dones. Que recordés la idea zapatista de manar obeint. Que manifestés la seva alegria perquè Manuela Carmena, Joan Ribó i Xulio Ferreiro fossin, respectivament, els nous alcaldes de Madrid, València i la Corunya. Que remarqués el valor de la cultura. Que deixés clar que actuaran pel tancament del CIE, aquest centre infame d'exclusió. Que, com a mínim, no oblidés el dret a decidir. Que fes present que la política, un servei públic, no ens ha de ser aliena perquè no es pot deixar només en mans dels governants i perquè, de fet, exercir-la és una forma de compromís amb els altres i també de dignificació de la pròpia vida.

Em va agradar especialment que cités un vers (Nunca digas no puedo más y aquí me quedo) de Palabras para Julia, que José Agustín Goytisolo va escriure pensant en la seva filla, però que, en diversos moments, molts hem sentit que se'ns adreçava íntimament. Que el cités fent-ne una variació per dir que ha conegut persones que, certament, sentien no puedo más y aquí me quedo. Persones que ho havien perdut tot i que, creient que eren culpables de la seva situació, estaven absolutament derrotades i impotents. Acostumo a tenir present aquesta màxima de Gilles Deleuze: “El sistema ens vol tristos, però s'ha de trobar l'alegria per combatre'l.” No sé si Ada Colau i altres activistes de les PAH han procurat alegria, tot i que crec que també, però el cas és que han contribuït que s'hagin aixecat moltes persones que estaven per terra. Vaig anar a la plaça amb una xilena que va viure l'enamorament d'una societat amb el govern d'Allende. Aquelles expectatives, que van ser assassinades, són unes altres i segurament no poden ser tan grans, però aquesta dona va captar que alguna cosa es mou en aquest país que retorna l'esperança a molts dels que, de manera diversa, ens creiem vençuts. Alguna cosa deu ser possible.