Massa per tan poc

Més de quatre hores de ple és massa, sobretot si ningú destaca pels dots oratoris. Una sessió que saludà el fet de veure ocupat l'escó d'Esquerra, amb l'aparició de Mateu Chalmeta, exemple de seny i de prudència. Per demés, una llarga sessió que impedí a molts assistents visualitzar el virtuosisme europeu del Barça, tot i que a l'hora prevista es buidà la zona del públic, segurament pel convenciment que hi havia millor espectacle a la tele.

Com sempre, el debat intentà animar-se en el torn de paraules. Alguns veïns de Baldomer Solà serviren en safata de plata un bon tema a l'oposició i fins i tot Iniciativa va presentar una moció força argumentada, però el govern fou autoritari i veié gegants on hi havia molins. Carles Sagués tenia dret a més bona sort, tot i que hauria de rebre algunes classes d'oratòria per aconseguir intervencions més atractives i evitar adormir les ovelles i algun regidor que també feia capbussades.

Irònic, Quico Serrano controlà els temps i la mordacitat, fent les intervencions que calia, ben argumentades i sense por per entrar al cau de la fera. Talment, les seves paraules foren del patró de la vella escola i molt marcades per la tradició de l'esquerra, en la qual es formà abans d'esdevenir socialdemòcrata. Mentrestant, Ferran Falcó repartí microbis a tort i dret, víctima d'un refredat de cavall que el transmutà en el teatral malalt imaginari, però que no li evità ser contundent quan li calgué, deixant clar que governar exigeix decisió i autoritat, encara que això faci posar els cabells de punta a Àlex Mañas. Xavier García destacà per una accelerada tendència a donar lliçons morals i diagnòstics psicoanalítics.

De les intervencions del públic, dues perles. Àngel Vendrell es queixà del funcionament de determinades comunitats religioses de la zona sud, de les quals digué que «quan preguen fan tant de soroll que no hi ha déu que ho aguanti», i José López, de Nova Lloreda, féu saber que «passaria a l'equip de govern fotografies del soroll que fan alguns incontrolats».