La columna
Homes que ploren
L'editorial nord-americana Simon and Shuster acaba de treure Poems That Make Grown Men Cry, un recull de poemes que, tal com diu el títol, han aconseguit fer ploriquejar tot d'homes fets i drets. Per exemple, Ken Loach, Salman Rushdie i Stephen Fry afirmen que certs versos de John Clare, Auden i Whitman, respectivament, els fan sanglotejar com nens. Doncs bé, a mi –sí, aquest és un article personal– certs poemes em poden galvanitzar, estimular, engrescar o doldre, però cap vers mai no m'ha provocat cap llàgrima. Les cançons són figues d'un altre paner. Posa'm Que tinguem sort de Llach o I'll See You Again de Lucy Kaplansky o For a Dancer cantada per Katey Sagal i a penes hi veig, a través de tanta aigua salada. Ara bé, també hi ha un tipus de cançó que si l'escolto a casa em deixa força indiferent, però si el sento en directe he de fer servir un mocador des del primer número fins a l'últim: el gospel. Me'n vaig adonar l'altre dia, quan vaig anar a veure The Gospel Viu Choir a Barcelona. “Com pot ser –em vaig preguntar, mentre em mocava– que jo, que sóc ateu i que no aguanto els cantants que somriuen perennement, trobi l'espectacle dels Gospel Viu, en què es lloa Jesucrist amb uns somrisos d'orella a orella, tan potent, tan impactant, tan commovedor?” Potser perquè darrere d'aquestes cançons es pot intuir el sofriment dels afroamericans que les van crear, els avantpassats dels quals van ser exportats contra la pròpia voluntat durant més de tres segles a una terra que mai no els ha tractat com si realment hi pertanyessin. Tinc la sensació que si els del Gospel Viu han esdevingut un referent ineludible a Catalunya i més enllà és perquè el seu director, Moisès Sala, i els seus 90 cantaires han sabut infiltrar el patiment africà esmentat a tot el que fan, amb una exquisidesa que fa que no es dilueixi l'alegria autèntica que desprenen a l'hora de corejar. Ara mateix, estan fent una gira pel país. Per ateu que siguis, no te'ls perdis pas.