Haring i Buda

En gairebé totes les guerres la victòria sol comportar la destrucció de l'enemic, la seva cultura i, si es pot, el seu passat. Els catalans ho sabem prou bé. Aquests dies veig als diaris llargues lamentacions per la ciutat de Sanà, destruïda en bona part pels aliats saudites en la guerra que mantenen amb el Iemen. Es tracta d'una població declarada Patrimoni de la Humanitat i que es considera que fa 2.500 anys que està habitada. 6.000 habitatges, 103 mesquites i 14 banys públics havien estat construïts abans del segle XI. Catorze anys abans, uns altres bàrbars van destruir en nom de l'Islam els budes de més de quaranta metres d'alçada de Bamijan. A l'altra banda, l'emperador Teodosi el Gran, molts segles abans, després de declarar la religió catòlica com l'única en tot l'Imperi Romà, i per tal d'eliminar tot rastre de paganisme va ordenar l'incendi de la Biblioteca d'Alexandria.

Avui dia, i ben a prop, també es cometen destruccions de patrimoni per raons menys dramàtiques, però igualment estúpides. Em ve al cap el cas de Keith Haring, reconegut com un dels artistes més inspirats dels anys vuitanta i del qual moltes ciutats del món se senten orgulloses de tenir un grafit. L'any 1989 va ser a Barcelona, on va regalar una paret del barri del Raval de 34 metres amb una de les seves pintades, una al·legoria de la sida que el va acabar matant. Es tractava d'una serp vermella, com la sang, que estrenyia una agulla hipodèrmica. Sota el cap de l'ofidi, les lletres sida. Ara, els diaris expliquen que s'està treballant de valent per reconstruir-lo el més fidelment possible a l'original de Haring. No diuen res dels responsables, dels precursors dels talibans que l'any 1992, quan es feien passar la ressaca olímpica amb borratxeres de tants per cent, i nou anys abans de la destrucció dels budes de Bamijan, van fer enderrocar la paret per esponjar el barri, tal com en diuen els cursis de fer que l'aire corri. Les protestes de reconeguts artistes per evitar-ho no van servir per a res. En aquells moments, algú amb el nas poc fi devia decidir que no tenia cap interès turístic ni molt menys cultural. I, pel que sembla, ara l'ha recuperat i una pila de gent fa dies que treballa no sé quantes hores per reconstruir un dibuix que es va fer en només quatre i sense cobrar.