La màgia de Montserrat

Sempre que a l'horitzó apareix la silueta de la serralada de Montserrat, la meva dona explica: “Tu imagina't el primer grup d'humans que fa milers i milers d'anys viatjava del continent africà cap al nord i es va topar amb aquesta visió. És comprensible que la seva primera impressió fos considerar-ho un lloc màgic, sobrenatural. I així altres espais semblantment corprenedors, com ara la muntanya Uluru (Ayers Rock), a Austràlia.” Cada vegada que m'ho diu intento posar-me a la pell d'aquell neandertal o el que fos el primer que va tenir la sort de tenir la visió de Montserrat. I no tinc cap dubte que té raó. Des d'un punt de vista més utilitari, m'agrada també aquest punt de vista que té ella perquè converteix Montserrat en un lloc igualment admirable i visitable encara que no es professi la fe catòlica, que és la que hi ha situat la marededéu i tota la infraestructura que hi ha al seu voltant. I també, més enllà de la devoció religiosa, Montserrat és un dels símbols de Catalunya en el sentit més patriòtic del terme.

Potser no caldria afirmar-ho a aquestes altures, però a mi Montserrat és un lloc que em fascina. És per això que probablement hi he anat més vegades que la mitjana dels catalans. És igual quantes, no és competició. La qüestió és que tinc la sort de tenir uns amics que hem trobat una bona excusa per visitar Montserrat força sovint. Jo diria que cap de nosaltres no som especialment creients, i quasi gens practicants. Però ens agrada Montserrat i ens fascina el seu simbolisme. I en respectem profundament la religiositat. I per tot això, no entra gens en contradicció que en cada visita hi encenguem uns quants ciris com a acte d'agraïment. Uns per motius col·lectius i altres per qüestions íntimes que cadascú se sap. No demanem res, només agraïm coses que ens han estat donades. Pels motius més o menys màgics o divins que sigui.

Aquest dissabte hi vam pujar. Ells a peu i jo en cremallera, per raons que no vénen al cas. I per nosaltres va ser un dia especial. Hi vam fer el ritual de costum i, un cop més, sense fer res extraordinari, vaig tornar a tenir la sensació, crec que compartida, que la nostra amistat va ser renovada i reforçada. Baixant, va coincidir que vam sentir a les notícies propostes engrescadores per avançar cap al 27-S amb esperit de victòria. I vam tornar cap a casa com si fóssim uns neandertals fascinats o uns patriotes agraïts. I, sens dubte, un grup de gent que tenim fe en nosaltres.