Josep Murlà, un senyor periodista

He compartit cadira al ple d'Olot durant anys, molts anys, amb en Josep Murlà (Olot, 1956). Cadira, a l'altra banda d'on s'han assegut els regidors i alcaldes de torn. N'hem vist passar uns quants, ja. Des del primer dia, em va sorprendre veure un home tranquil, sempre amb una punta fina d'ironia, escarxofat, escoltant i agafant alguna nota de tant en tant. Sorprès perquè, a La Comarca de la setmana següent al ple, hi llegia una crònica que resumia exhaustivament i detalladament tot el que s'hi havia dit. I és que el principi que ha mogut l'activitat d'aquest periodista i historiador olotí ha estat sempre crear interès als lectors contemporanis per fer-los llegir i ser útil pels anys a venir, una referència per a la història de la ciutat.

Parlar d'en Murlà és parlar d'un referent. D'un home, ara jubilat, que s'ha dedicat durant més de trenta anys a relatar la realitat d'Olot i de la resta de pobles de la comarca de la Garrotxa. I, per tant, que ha viscut en primera persona l'evolució d'un sector que, no fa pas gaire, encara picava a màquina d'escriure tipus Olivetti els textos, els retallava i els enganxava sobre una plantilla per enviar a fer la planxa de linòleum. Ell mateix explica com es va fer un fart de realitzar aquest procés sobre una plantilla de La Comarca marcada en una taula transparent il·luminada per sota. “Ara no només ho fas tot amb ordinador, sinó que, a més, ho pots fer des de casa mateix i enviar-ho directament a la impremta”, remarca. Un procés similar ha passat en la part gràfica. Nostàlgic, sí, però també pràctic i conscient que les eines tècniques i informàtiques han facilitat el dia a dia dels periodistes. Enyora, però, la feina més essencial: trepitjar el territori. I, en aquest sentit, Murlà diu que ha canviat molt i no sempre cap a bé. Ell aprofitava els caps de setmana per fer un tomb pels pobles garrotxins per recollir informacions. “Abans havies d'anar a buscar les notícies, contrastar-les i elaborar-les, i ara, paradoxalment, pot arribar a ser més difícil que abans, això de contrastar”, afirma. I hi afegeix amb contundència: “Els gabinets de premsa han matat la feina de periodista, perquè, segons com et donen la notícia, no hi ha possibilitat de contrastar-la.”

Josep Murlà diu que les notícies més colpidores que ha hagut d'escriure són les que feien referència al segrest de Maria Àngels Feliu i als casos més recents d'assassinats de La Caritat i de la CAM. Com que La Comarca és un setmanari, explica que aquesta periodicitat els donava un cert avantatge. “El segrest es va produir un divendres i ens va agafar amb tres o quatre dies de marge per elaborar la informació. No teníem la pressió de la immediatesa”, opina. “El pare Feliu era rotary, com el nostre director, i el marit de Feliu treballava amb mi, i això ens feia veure més la part humana”, diu, i recorda que tot plegat els permetia anar a un altre ritme i amb una certa tranquil·litat.

Josep Murlà, però, ha estat també un dels principals protagonistes del periodisme garrotxí dels últims trenta anys, de l'evolució del setmanari La Comarca des de poc després de la mort de Franco. Abans, que consti que ja al Grup Escolar havia guanyat un concurs de redacció del Domund i de la Santa Infància i que, l'any 1971, quan la mili era obligatòria, va guanyar dues vegades el concurs Moncayo de narració de la regió militar de Saragossa. Vaja, que això d'escriure ja li venia de petit. En l'ambient de la premsa olotina, s'hi va iniciar encara en vida del dictador, escrivint cròniques de paisatges i bàsicament de les esglésies romàniques de la Garrotxa. Ho feia després de trepitjar el territori amb la colla d'excursions. Aquestes col·laboracions les feia al setmanari La Garrotxa, on poc després els expropietaris franquistes hi van posar un director de palla i ja hi col·laborava ell, amb Josep Puigbó, Bartomeu Masllorenç, Jaume Tané, Domènec Moli –que també la imprimia–, Joan Casulà... “Hi vam participar amb el convenciment que allà havia canviat alguna cosa, que hi havia una nova línia, però vam descobrir que no”, explica. Per això, es va produir una mena de revolució interna amb el moment àlgid d'un article que ell va escriure sobre la qüestió i que va acabar als jutjats, i el jutge va obligar a entendre's les dues parts. Murlà hi afegeix que el 1978 ja no hi quedava gaire ningú i que van tenir la sort que Casulà va registrar el nom de La Comarca d'Olot i va cedir la capçalera que va permetre crear Edicions Bassegoda SA. “Això ens va permetre iniciar una nova etapa, ara, sí, sense el control del Movimiento”, diu. Una publicació que després de la direcció testimonial de Pere Madrenys –hi posava el títol de periodista– ha estat sempre dirigida per Antoni Garrido, que ara també es jubila.

Murlà recorda especialment l'entrevista a l'alcalde franquista Malibran, on aquest va reconèixer que els temps canviaven i que calia una certa obertura. També va recollir un moment interessant quan, l'any 1968, Olot va ser ciutat pubilla i el govern civil va permetre penjar als carrers senyeres per primera vegada al costat de la bandera espanyola. Una entrevista amb Pere Macias d'alcalde també va aixecar molt debat polític i ciutadà quan va dir que tenia la política cultural de la ciutat al cap però no la va especificar.

“He fet de tot, a la redacció”, afirma amb orgull. I ara, ja jubilat, potser no continuarà fent de tot, però de feina no li'n faltarà: treballa en tres llibres i en dos homenatges. I és que el capital intel·lectual d'en Murlà no es pot perdre.