La columna
Barcelona
La idea de llibertat va anar amarant el poble, se sentia capaç de treure's el jou
Un dels generals conqueridors traient el nas pel Tibidabo va dir estorat:
-“Quién es el cabrón que ha permitido eso?”
El general, tot i carregat d'estrelles, patia de les mancances dels castellans que no saben història. Per aquell home la història era Don Pelayo, El Mio Cid i la Reina Catòlica.
Ni ell ni ningú d'enllà sap que mentre Madrid era un “villorrio” Barcelona era la mestressa de la mediterrània i juntament amb Aragó, València i les Illes havia fet la confederació política més exemplar de l'edat mitjana, segons Runciman, un anglès.
Però aquella ciutat esponerosa llançada mar enllà esdevingué només una processó de Corpus on Nostramo sortia a passejar pels carrers en el tron de Martí l'Humà, com encara hi surt. I la geganta lluïa la moda.
El desvetllament del país no va començar a la Ciutat Comtal, va sortir com una flor de rostoll entre la gent del camp cantant que Déu hi havia passat en primavera i d'ací mossèn Cinto, el poeta únic.
El modernisme fou barceloní a totes fent de Barcelona una ciutat única d'aquest estil que enyorava el gòtic somiant catedrals amb en Gaudí.
Amb en Macià ens somiàrem terra lliure, però tot se'n va anar d'orris amb la guerra. Contra allò que es podia esperar del general Manaia, aquest era massa llest per no aprofitar-se d'una ciutat que faria el contrapunt a la glòria de Madrid fins i tot en el futbol. De tant en tant al Barça li deixava guanyar alguna lliga. Quan aquell home va fer a totes, la conspiratòria va sortir a flor i ens vam trobar entre els que deien que si hi havia justícia social no hi havia problemes de nacionalitat i es lluïen posant l'exemple de Iugoslàvia i els altres girant la truita deien que si teníem llibertat hi hauria justícia. La idea de llibertat va anar amarant el poble, se sentia capaç de treure's el jou i va assaltar els carrers cantant la llibertat i la independència. Però els partits polítics van emmerdissar-se amb baralles de ratolí que bescantaven el somni de llibertat.
I vet ací a la Casa Gran de Barcelona hi tenim una senyora que veu Espanya talment la Camacho.
