Grècia com a problema
En uns moments com els actuals en què poden entrar en conflicte les normes d'una unió monetària sense suficient unitat de criteri en matèria d'unió fiscal i de risc que un estat membre pugui estirar més el braç que la màniga, és molt interessant repassar les opinions dels comentaristes a fi de comprovar el que ens puguin dir sobre la situació actual des dels seus privilegiats observatoris. De fet, ens trobem en un moment crític en què Grècia podria optar per una suspensió de pagaments sobirana i en què el calendari ja no dóna més de si i obliga que, reunits in extremis, Schäuble, Merkel, el Banc Central Europeu (Draghi), FMI i tutti quanti de la UE prenguin les decisions necessàries. A l'hora present, si analitzem els supermercats de les diferents zones ens causarà sorpresa que el poder adquisitiu de la moneda sigui tan diferent en els diferents territoris de la zona euro. Els preus són efectivament més baixos a les zones de renda més alta del nord. Hi ha, doncs, alguna cosa que desafina, perquè Alemanya té un superàvit del 7,5% de la seva producció mentre que Grècia pateix un dèficit per compte corrent a pesar dels grans ajustaments que ha aplicat. També són evidents els desequilibris causats per les respectives diferències de costos del treball. A Grècia, en realitat, el més urgent és aconseguir la convergència de preus i de costos laborals. En relació amb Alemanya, als països perifèrics haurien de caure entre un 10% i un 30%. Això no passa en part per una taxa d'inflació tan baixa que s'acosta a zero. Per aquesta raó el BCE necessita apujar la inflació de zero a un 2% a fi de reequilibrar la situació. Seria ideal que la inflació zero la tingués Grècia i que a Alemanya es col·loqués a un 4%. En cinc anys es podria reequilibrar el panorama. El problema és que la Constitució alemanya, segons explica l'opinador Wolfgang Münchau, no permet que es faci cap experiment amb la inflació atès que la situació viscuda a la República de Weimar va conduir al nazisme. Per tant la coexistència de les diferències no pot ser de llarga durada encara que la unió monetària sigui imperfecta. Mentrestant persisteixen els desequilibris.
L'analista pensa que caldrà aprofitar les reunions que se celebrin durant la setmana i que a l'hora de publicar aquest comentari ja s'hauran pres els acords en una direcció o la contrària. Si fracassen les gestions per a un mètode mútuament acceptable amb una seqüència de sancions a l'incompliment dels terminis, control de capitals i eventualment la introducció d'una moneda paral·lela tindríem un gran problema. Una sortida pel procediment del Grexit és segurament el perill més preocupant i significaria que els inversionistes i els ciutadans poguessin considerar que la zona euro deixaria de ser considerada una genuïna unió pel sol fet d'expulsar-ne un país membre. Tot plegat, perquè una unió monetària no pot limitar-se a ser un sistema de tipus de canvi fixos en un sistema de moneda compartida. Hi ha alguns factors que juguen a favor d'una sortida negociable i conciliatòria sense insultar els altres europeus titllant-los d'usurers o delinqüents i sense que les bases de Syriza se'ls escapin de les mans i busquin la intangible continuïtat dels tipus de interès molt baixos i d'uns terminis de devolució molt llargs en el temps. En definitiva, el deute espanyol ja és l'equivalent d'un any de producte interior brut, una proporció que supera la de Grècia. Per tant, queden oberts a l'exploració els refinançaments, ajuts en moments delicats i noves aportacions de l'FMI, el BCE o els creditors. Al cap i a la fi ja han rebut ajuts per a la reestructuració dels 180.000 milions de deute públic i pel que fa al privat, de 205.000 milions, ja s'han fet quites, recompres i reestructuracions. S'ha de tenir, doncs, present que el primer ministre Tsipras té ara l'última oportunitat per fer l'elecció assenyada d'anteposar els interessos del país als del partit, Syriza, atès que, com a líder, pot apuntar-se com a victòria el resultat d'una derrota amb pactes lenitius d'una realitat catastròfica. El 2014 l'economia alemanya va créixer un 2,4%. Llàstima, però, que no hi hagi inflació, perquè, la deflació ja és una amenaça com els errors que es van cometre al Japó i que van causar molts anys d'estancament. Ens enfrontem, per tant, a un possible Grexit que per si mateix no és un greu problema, però sí un precedent que qualsevol país se'n pot anar lliurement, i això sí que afectaria el concepte de l'euro i de la moneda única. Cal resoldre, doncs, el pagament de la devaluació de 1.500 milions d'euros el 30 de
juny a fi d'evitar el divorci i passar al pagament d'interessos que representaria un 3% del PIB grec durant els anys vint i clarificar així que la unió monetària és irrevocable i no té marxa enrere i que potser estaria en joc el futur del projecte europeu en el seu conjunt. En països com Espanya, Irlanda, Portugal o Letònia hi ha partits d'esquerres improvisats que podrien donar suport a alternatives com les que Syriza ha plantejat a Grècia amb ganes d'encomanar l'actitud negativa a altres països. Tot això sabent que el camí correcte és el d'una integració més gran al servei de la pau i la prosperitat. Evidentment, hi ha problemes. I cal ser conseqüent i acceptar el fet que la moneda única hagi entrat sense brúixola ni mapa en territori desconegut i sense la possibilitat de fer marxa enrere. Mentrestant, creixen els temors sobre la solvència dels bancs grecs tot i que hi ha l'esperança que les accions continuïn pujant tot i que l'euro ha començat a baixar en relació amb el dòlar. Caldrà esperar un acord de rescat, perquè l'alternativa seria el Brexit, la sortida de Gran Bretanya de la UE amb la incertesa que comportaria, a més de la incertesa que afectés decisions d'inversió. I aquí sí que tothom podria prendre mal.
