opinió
Canvis al govern
El president té una retenció meravellosa dels detalls i, en obrir les aixetes, surten com l'aigua quan cau un xàfec
Poques vegades –o mai– havíem assistit a una crisi de dos partits de govern, de renovació d'una part d'aquest govern, a 90 dies d'unes eleccions plebiscitàries i, vist fredament, de ruptura d'una coalició que no agradava a cap de les parts, ni als teòricament afavorits per la situació i posició. No s'explica com, sentint-se tots incòmodes i perjudicats, pot subsistir res semblant. Jo crec que bona part de l'aguant l'explica el profund respecte de totes les parts al patrici Miquel Coll i Alentorn. Des del 1990 en què ens deixà, què mantingué unida la desunió política? La història, si té temps, ho judicarà.
El 22 de juny del 2015, serà d'aquelles diades que queden gravades a l'enteniment dels catalans que vivim –actors o espectadors– esperant esdeveniments. Jo diria que per fi s'està assentant el basament que ens ha de portar d'una vegada de ple a aquesta independència de què un en parla des que va adquirir l'ús de raó, i que mai arriba. Dilluns passat, a les 10 de la nit, hom esperava la retransmissió per TV3 d'una llarga entrevista feta al president Artur Mas, en un tradicional i fosc saló de la mateixa Generalitat, per la indiscutible figura de l'especialitat, Mònica Terribas. El president em dispensarà, si parlo primer de l'entrevistadora que d'ell. Aquesta professional de la parla, ho féu amb la mateixa soltesa que si jugués al pati de les Carmelites a “una mica més alt!”. Feia la impressió que en lloc d'entrevista era una competició político-taurina, sense sortir de Catalunya i en la qual valien tots els pases, passats, presents i futurs. Ella torejà amb valentia i ell li anà donant el banyut des de baix a dalt i des de dreta a esquerra, talment llegís en la capa la història del futur. Mal asseguda en una butaca massa alta, refregant-hi les anques, no perdé la iniciativa. Hagué d'anar a fons per no perdre el punt i conservar íntegre el despentinat que lluí generosament, al qual –he de dir-ho–, hi faltava la cueta de torejador. Hauria fet història! El sentit de l'humor no tothom l'administra puntualment.
Ell, jo m'atreviria a dir, s'ho passà com una nit de revetlla. No crec que hagués de repassar la seva pròpia lliçó. Té una retenció meravellosa dels detalls dels dits i fets passats i presents, i en obrir les aixetes surten com l'aigua quan cau un xàfec: de tots cantons! Es deixà galantment torejar, però ni clavar banderilles ni matar! Jo crec que es divertí a fons. Deixà poques coses o res al calaix i ni per un moment tingué dubtes en cap pregunta o aclariment. Digué el que volgué i respongué a tot. Per analitzar-ho hi ha molt de treball. Potser el més pràctic no és interpretar-ho. El millor és esperar veure què passa i dir: “Es veia venir: jo talment ho vaig dir!” És prou corrent en sobreeixir-se la informació.
He dit al principi que aquesta entrevista faria història. Durant molt de temps serà citada. Tant de bo ho sigui per confirmar i no per lamentar. Un creu que ja toca!
