El príncep

Els prínceps saben, com a mínim des de Maquiavel, que l'aparença de virtut dóna fruits però que la vida virtuosa és una nosa. Un príncep ha de lloar les gràcies i la superioritat moral de la llista unitària però no pot renunciar a la seva per abonar la unitat a l'entorn de l'altre, i no hi fa res que l'altre sigui un Mèdici o l'Oriol Junqueras. És fàcil d'entendre: si creus honestament que tres llistes independentistes són massa i dispersaran el vot i no t'afoga l'ambició política i només et preocupa la pàtria i ets un compendi de virtuts, t'abstens de presentar la teva i ja només en queden dues. Si no fos per les seves indiscutibles dots principesques, l'Artur Mas, que a hores d'ara entre la parròquia habitual ja desperta una passió similar a la que havia despertat Jordi Pujol, mai hauria gosat invocar una llista unitària després que la CUP i ERC la descartessin el mes de gener, i encara menys encarregar-ne la confecció a entitats plurals com ANC i Òmnium, que justament tenen la seva força en la pluralitat i en el compromís fundacional de no presentar-se a unes eleccions. Però el príncep és molt príncep; tant, que fins i tot es permet afirmar que no necessàriament l'ha d'encapçalar, mentre els seus esclaten de devoció i de fervor, sabent, com sap tothom, que els prínceps sempre es presenten. Però això no és nou, són simples episodis de la lluita pel poder i qui coneix les regles elementals de la saviesa principesca sap que, com mai va dir Maquiavel tot i que se li atribueix, el fi justifica els mitjans. Més preocupants, en canvi, són aquelles manifestacions sobre els del “sí se puede” de la plaça de Sant Jaume que va descartar i va expulsar del paradís dels independentistes. No només perquè si cal abastar majories suficients, i no es confon el teu món amb el món, s'ha de saber que cal comptar amb ells, sinó també perquè des de l'eclosió del sobiranisme en plena crisi econòmica, democràtica i d'estarrufament de l'espanyolisme, s'ha procurat seduir els que no essent essencialistes, es poden engrescar en un projecte de país socialment just i democràticament més viu. Sembla, però, que els volem sumar a la causa sempre que no entrin en la disputa del poder polític en aquest llarg mentrestant on se segueixen repartint prebendes, distribuint pressupostos i negant drets fonamentals, i no hi fa res que proclamin als quatre vents que han apostat pel sí-si. A vegades, els que de tant observar prínceps hem desenvolupat una malfiança inesgotable, pensem que ens estan conduint cap a aquell empat paralitzant que allargarà infinitament el mentrestant, en el benentès que l'infinit en política són un parell de legislatures. Deuen ser els deliris que provoca aquest desesperant procés que a casa anomenen kafkià i que no tindrien cap sentit si no fos que hi ha formacions polítiques que tenen en la seva naturalesa més que la resolució definitiva de la independència, el manteniment perpetu de la tensió Catalunya-Espanya per poder-se dedicar a la defensa dels interessos dels catalans tal com ho fan els millors prínceps.