anàlisi
Sofismes i fal·làcies
Com saben, un sofisma és un argument fal·laç per defensar quelcom per confondre l'interlocutor. Per a la fal·làcia, serviria la mateixa descripció incorporant-hi la intenció deliberada d'enganyar l'oient. Doncs bé, en el discurs polític actual s'incorporen aquestes tècniques discursives en la majoria de les argumentacions. I malgrat el desvergonyiment que suposa aquesta manca d'ètica, hi ha un gran sector de la societat que les accepta com a veritat absoluta. Un exemple clar de la manca de consistència argumental és dir, per exemple, que en aquest país els criteris econòmics que han imperat han estat els dels neoliberals, quan curiosament un govern neoliberal de veritat hauria deixat que moltes caixes fessin fallida. Difícilment un neoliberal s'atrevirà mai a defensar que amb diner públic es rescatin empreses fallides, perquè si una cosa tenen clara és el darwinisme econòmic.
Aquesta setmana, en una tertúlia a RAC1, escoltava Gemma Galdón defensant aferrissadament un rescat de Grècia, i criticava el comportament dels estats per la manca de sensibilitat en aquest cas. I segurament, emportada per la seva ideologia de Podem, descarregava totes les seves invectives als bancs fins que un tertulià li va fer observar que ara la major part del deute grec és a mans dels estats. I malgrat aquest detall, va continuar el mateix discurs, ara contra els estats, fins i tot l'espanyol que hi té un deute de 26.000 milions d'euros. Aquest discurs, que no és exclusiu de la senyora Galdón sinó que també ho és de molta gent, el fan compatible alhora amb l'exigència d'un habitatge per a tothom, amb una sanitat de primeríssima qualitat i gratis total, amb un ensenyament igualment excels i també gratis, amb una llei de dependència àmplia i generosa, amb un sou mínim per a tothom, unes pensions generoses, amb una investigació d'alt nivell... Totes aquestes són unes reivindicacions molt lloables, fins i tot èticament irrefutables, però la seva argumentació només és un llistat de bones intencions sense la contrapart, que també és molt important: el finançament i, per tant, tota la seva argumentació parteix d'un oblit deliberat.
Només faltava que el governador del Banc d'Espanya avisés que el sistema de pensions s'haurà de revisar perquè tota aquesta generació de polítics de la nova política i també de la vella sortissin per criticar-lo durament. Cap d'aquests que el critiquen no han fet un exercici senzill per veure els ingressos i les despeses. Ja hem dit que aquesta part del balanç, no interessa. Però amagar la realitat no soluciona ni canvia la veritat. Només un detall que podran llegir cada mes des de fa anys i ben aviat hi tornaran: el govern espanyol, per pagar les pensions, ha d'acudir al fons de reserva perquè no en fa prou amb els ingressos. En aquest fons en què el 2010 tenia 64.400 milions d'euros, ara s'ha reduït fins a poc més de 40.000 milions. Així doncs, vista la tendència i sabent que cada dia es van jubilant més persones i la creació de llocs de treball és molt lenta i de sous baixos, potser el més assenyat hauria estat fer una reflexió.
Tot sabem que l'any vinent continuen vigents els compromisos del programa d'estabilitat enviat a Brussel·les, i això vol dir que hi haurà d'haver més retallades i segurament pujada d'impostos. Dir això ara, en campanya electoral, ja sigui pels governamentals o per l'oposició, és un anatema; però tampoc les crítiques n'evitaran la realitat. Així doncs, què vol que els digui, basar el discurs polític amb sofismes i fal·làcies em sembla tan poc ètic com enganyós. I tots sabem que només la veritat ens farà lliures; i sovint un té la sensació que pel poder, tot és justificable, fins i tot els sofismes i les fal·làcies.