Perifèria

La tarda del 13 d'agost del 2010 el periodista i escriptor Francesc Canosa va llançar al món un tuit amb la paraula Lleidapower i des de llavors s'ha convertit en una marca de reivindicació i orgull. Des que Felip V va convertir l'austriacista i catalana Lleida en una ciutat escapçada i mig derruïda, sense burgesia ni universitat, vigilada i governada per un infame fortí militar on abans hi havia hagut una esplèndida catedral producte del millor gòtic europeu, Lleida s'ha mantingut durant dècades i dècades en una posició perifèrica respecte de les dinàmiques modernitzadores del país. I, quan li arribaven, com la colossal transformació que va significar el canal d'Urgell, no va rebre l'atenció que li pertocava ni li va servir per ocupar la posició que mereixia en l'imaginari del país. El Lleidapower, en canvi, és un crit desacomplexat que reivindica un estatus propi, sense demanar permís ni almoina a ningú.

Des de llavors, al voltant de la marca Lleidapower s'ha aglutinat una certa manera de pensar el territori, de forma dispersa, sense estructura ni lobbys concrets al darrere, però identificant una manera fresca i desinhibida de fer cultura, música, periodisme, economia o simplement entretenir-se. Dimecres, al centre transfronterer de la UdL, Francesc Canosa va participar en una tertúlia organitzada amb motiu de la presentació del darrer número de la revista del Cercle de Belles Arts de Lleida Arts, dedicat precisament al fenomen Lleidapower.

Vaig tenir l'ocasió de participar-hi i dir-hi la meva, que, com a ponentí nascut a Barcelona (els ponentins també poden haver nascut fins i tot a Berlín, si volen), no deixava de ser una visió perifèrica sobre les vivències d'aquests lleidatans, entestats a fer de la seva terra un lloc on viure la seva identitat amb plena modernitat i transgressió. Pensant això, vaig recordar que precisament Berlín és un centre cultural de primer ordre pels seus barris postindustrials al marge de la gran ciutat. Com a Barcelona. No va ser el Fòrum de les Cultures dissenyat des del centre del poder municipal sinó a les antigues naus del Poblenou, les cases menestrals de Gràcia, la Barceloneta o Sants on han sorgit moviments culturals i socials i finalment polítics que han acabat portant la ciutat a una nova situació. Al conjunt del país, trobem a les terres de Lleida, i a les de l'Ebre també, ambició i ganes de canviar i de prendre el poder. La revolució neix a la perifèria.