Manipulació de la paraula

En una democràcia, en la seva més pura expressió, la paraula substitueix la violència en què històricament es basava la competència per la conquesta del poder i l'argumentació ha esdevingut l'instrument de l'acció política. És per això que una democràcia és un règim de persuasió i, per tant, la importància de la paraula hi és cabdal. Tanmateix, la lluita pel poder persisteix i essent la paraula instrument bàsic, se la utilitza maliciosament, se la manipula.

Hi ha moltes maneres de manipular l'argumentació. Una d'elles és introduir expressions que no són pertinents. Per exemple, el primer cop que el president del govern espanyol va parlar de la consulta d'Arenys de Munt, dos dies després de la seva celebració, seguint l'estratègia argumental de minimitzar-ne els efectes iniciada per la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega, va parlar de la consulta d'Arenys de Munt assegurant que no temia que es produís cap «efecte contagi», sense oblidar de precisar, però, que el referèndum arenyenc no tindria el més mínim efecte legal. Contagi és la transmissió d'una malaltia d'un individu malalt a un individu sa per contacte directe o indirecte. La utilització maliciosa de l'expressió denota una voluntat de desqualificació de la consulta, incideix en els mecanismes de l'opció, de l'examen reflexiu, de la decisió personal, de la lucidesa tranquil·la. L'entusiasme que pugui generar la consulta, o que ja hagi generat, l'especifiquen pejorativament dient que s'estén, com una epidèmia, amb les mateixes característiques. En el llenguatge quotidià es parla d'efecte dominó, d'efecte cascada, de reacció en cadena, de taca d'oli. És cert que s'estan produint tots aquests efectes. Són indicatius de que no han trobat la vacuna, que no poden manipular la nostra consciència.

Si la paraula és l'expressió verbal del pensament, la qual cosa és evident, les pràctiques manipuladores, com la del contagi, no tenen res a veure amb aquesta noció. En elles la paraula hi és instrumentalitzada amb una finalitat diferent. Segons Descartes el sentit comú és la cosa més compartida del món, tot i que també deia que el seu ús és molt desigual en funció dels individus. Ningú no se'l pot atribuir, ni tampoc afirmar d'una manera categòrica que la independència no és la via per a Catalunya. Ambdues coses fa amb descaradura Duran i Lleida. Amb la primera fa bona la dita «digues de què presumeixes i et diré d'allò que manques». La segona és una afirmació sense argumentació, equival a un concepte sense demostració i és el súmmum de la manipulació.

Els nostres líders haurien de tenir molt de compte en fer determinades afirmacions que, o bé poden ser manipulacions per elles mateixes, o poden ser fàcilment manipulades. Recordo l'advertiment de Ramon Trias Fargas: que la prudència, o la moderació, no ens faci semblar traïdors. La manipulació de les paraules o dels conceptes atempta contra la dignitat dels ciutadans i posa en perill la democràcia. I els ciutadans tenim la responsabilitat d'evitar-la o, almenys, de limitar-ne els efectes. No denunciar la manipulació és fer-se'n responsable. No és certa l'afirmació que no és el moment de propugnar l'exercici del dret d'autodeterminació, que ara el que cal és lluitar contra la crisi. Una cosa no exclou l'altra; més ben dit, propugnar la independència és lluitar contra crisi. Les nacions que la resisteixin en sortiran enfortides. La millor manera de lluitar contra la crisi és tenir el dret de decidir com fer-ho. Per tant, una lluita eficaç contra la crisi requereix la nostra independència

L'article primer dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos de 1966, tenen, l'un i l'altre, el mateix redactat, aquest: «Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural. Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.»

Per tant, si lluitar contra la crisi és una prioritat, hem de procurar pel nostre desenvolupament i disposar lliurement, per a les nostres pròpies finalitats, de les nostres riqueses i dels nostres recursos naturals. Només així hi podrem lluitar amb eficàcia.