Confiar

“Quan em van explicar la idea em vaig espantar perquè es tracta d'un projecte molt ambiciós i necessites molta determinació, esforç, entusiasme i voluntat. No obstant això vaig pensar: ho farem. Quan tens un projecte clar com aquest no hi ha entrebancs que puguin frenar-te. Ho aconseguirem.” No són declaracions de cap polític partidari de la independència, ni de cap membre de l'ANC, ni d'Òmnium, però ho podrien ben ser. És l'Eduard Sadurní, que forma part d'un grup de deu ciclistes que dissabte s'enfilarà damunt d'una bicicleta i farà 941 quilòmetres entre Portbou i Hendaia. L'objectiu és pedalar a favor de la independència. Ara que tot just acaba de començar el Tour de França i que encarem la recta final –o el Tormalet– del procés cap al 27-S, els esdeveniments que se succeeixen fa que vegi més adequada la metàfora ciclista que no pas la marítima, tan utilitzada pel president Mas. I ho veig perquè fins ara a la marítima se li han obert tantes vies d'aigua que si no ha naufragat, a punt ha estat un munt de vegades de fer-ho. Cops de timó, pèrdua del rumb però també torpedes en la línia de flotació i motins a bord n'hi ha hagut uns quants en el vaixell que havia de remar per arribar a bon port. Deu ser que la Mare de Déu del Carme hi ha intercedit en aquestes operacions de reflotar el procés. I els dic que últimament veig més adient la imatge de l'esforç del ciclista per explicar les últimes etapes que cremen els proindependentistes. En tàndem o en tricicle, amb risc de caure o que els posin pals a les rodes, de tenir alguna punxada o que els agafi una pájara com les de l'Indurain. Amb l'únic dopatge que suposa beure't l'orgull de les sigles de partit per assolir no només coronar un port de muntanya sinó guanyar-te els llorers de la llibertat. Per arribar a la independència es pot remar, nedar, córrer, pedalar, però el més important quan es fa en grup o es té la intenció de fer-ho és creure en l'altre. El verb que s'ha de conjugar sense por és confiar.