Blat segat, procés madur
El 27-S serà el plebiscit que pot legitimar democràticament el procés constituent de la nova república catalana
Mentre els pagesos de secà del nord del Principat acaben de recollir el gra sota el sol de justícia d'aquests dies, el país continua immers en el debat sobre el seu futur amb la vista clavada en el 27-S.
Però, després dels darrers moviments dels partits i entitats independentistes, em fa l'efecte que el procés ja comença a ser tan madur com el blat de secà.
La perspectiva d'una gran llista única sobiranista, tot i les comprensibles divergències de matís entre els tres partits polítics implicats –CDC, ERC i CUP– i les entitats civils ANC i Òmnium, ha fet aflorar novament l'espurna de la il·lusió en les grans multituds del sí-sí. El temps apressa i les decisions a prendre no són menors. Qui confecciona les llistes? Qui les encapçala i qui les tanca? Es presentaria com a llista independent o com a coalició de partits? Llistes després d'acordar un govern de concentració? Qui seria el president de la Generalitat?
En tot cas, em sembla que el procés polític català presenta davant de tots els actors i observadors un punt de maduració que difícilment admet ja marxa enrere. La segona proposta de Mas a les entitats, les opcions preses per ANC i Òmnium, les declaracions de Junqueras acceptant una possible llista única sense polítics i la bona predisposició de la CUP a parlar-ne, han contribuït a desencallar el darrer tram del procés. Per què ara?
La meva hipòtesi és que en aquest canvi d'agulles hi han tingut un paper clau les enquestes recents d'intenció de vot. I concretament tres. Començava El Periódico (24-6-15) pronosticant que els diputats sobiranistes no sumarien majoria al nou Parlament. Poc després el CEO de juliol detectava un distanciament progressiu entre el no (50%) i el sí (42,9%). I diumenge, el diari Ara filtrava els resultats d'un sondeig encarregat per Òmnium, especialment interessant pels tres escenaris que dibuixava: llistes separades, llista CDC+ERC sense CUP i llista única amb el suport de CDC, ERC i CUP. Només la darrera opció assegurava una majoria d'escons (75), gràcies a l'arrossegament del nombre considerable d'indecisos (que abandonaria l'opció independentista si no hi havia llista única).
A part de les decisions sobre com assegurar millor la victòria el 27-S, el procés polític català deixa ja registrats en els annals de la història alguns fets o episodis consolidats. Una primera evidència és la desintegració del sistema de partits propi de la transició i responsable del sosteniment del poder autonòmic.
L'altra constatació que apareix indefectiblement en tots els mapes de l'opinió de Catalunya és la neta divisió entre independentisme i unionisme. A Catalunya tothom ja accepta que, més enllà de les majories a Madrid o de les conjuntures econòmiques, l'opció secessionista ha vingut per quedar-se. I que porta en el seu ADN la vindicació d'un referèndum vinculant d'autodeterminació a l'estil dels realitzats al Quebec o a Escòcia.
Finalment i no menys important: atesa la negativa a tota via pactada de referèndum per part de les diferents “castes” que manen a l'Estat espanyol, el 27-S serà el plebiscit que pot legitimar democràticament el procés constituent de la nova república catalana. Som multitud els electors catalans que confiem guanyar aquest plebiscit. Tot i que no es pot dir blat si no és al sac i ben lligat. Com sigui, si partits i entitats independentistes acorden una llista única, el 27-S farà visible davant el món un nou subjecte polític ja en part sobirà, Catalunya.
