La columna
És nostra
Resulta que els grecs tenen diners meus. M'agradaria saber exactament quins grecs els tenen, els meus diners, perquè últimament em costa d'arribar a fi de mes i m'aniria bé que me'ls tornessin, si fan el favor. Però no sé quin grec o grega em deu la pasta. No els puc trucar, ni m'hi puc adreçar per correu electrònic i, amb tota l'amabilitat, demanar-los-els. He revisat el compte del banc i no, no hi ha cap transferència a favor de cap grec. Però, com que ho estic sentint gairebé cada dia, en boca de polítics i tertulians espanyols indignats perquè els grecs tenen “els nostres diners” i, a sobre, ens fan el lleig de decidir què fer-ne en referèndum, des d'aquí faig una crida perquè, en cas que llegeixin això, es posin en contacte amb mi i me'n facin arribar ni que sigui una part, que ara vindrà la factura de la reparació del cotxe i ja tremolo.
Sí que trobo transferències de part de la nòmina en forma d'IRPF a favor de l'Estat espanyol. També les factures de l'IVA, que van a parar allà mateix. A partir d'allà, perdo de vista els meus diners, que després reapareixen en forma de tertulians de televisió pública estatal pagada amb impostos de tothom en què posen a parir els grecs perquè volen decidir ells què fan amb el seu país. És molt curiosa aquesta capacitat dels bitllets i les monedes de transformar-se en coses imprevistes. Poses un bitllet en un armariet de la hisenda estatal i es transforma en una autovia al no-res, en un TAV sense viatgers, en una casa reial poblada de desocupats o en un president barbut que galleja davant dels grecs i els reclama els meus diners després d'haver estat sotmès ell mateix a un rescat europeu i d'haver governat un país modernitzat durant dues dècades a cop de fons estructurals europeus a fons perdut. On són els meus diners?
Doncs, saben què? Els meus diners els els regalo, als grecs que els tinguin. Que no pateixin. Que ja pagaré el mecànic com pugui. Però m'agafo l'expressió: els meus diners. On van els meus diners? Segurament, la pregunta encara la tindré al cap quan el 27-S votem unes plebiscitàries o un referèndum o el caram que ens deixin votar als catalans mentre ens diuen insolidaris perquè volem decidir què fem amb els nostres diners, quines autovies o trens necessitem, quins reiets han de viure a càrrec nostre i, sobretot, quin és el preu de la nostra dignitat, que sempre han pensat que està en venda però que, per sort, encara és ben nostra.