Extermini

He anat a veure Neus Català. La seva memòria centenària ens alerta de la brutalitat de l'home. El seu testimoni esgarrifós ens diu que la desgràcia no és un artifici, ara que fa setanta anys de l'alliberament dels camps d'extermini en el final de la Segona Guerra Mundial. A Neus Català la vaig poder entrevistar per al programa S/avis, de TV3, ja fa un temps, en tres escenaris diferents. A la biblioteca de la seu del PCC, l'escissió prosoviètica del PSUC (la pluja ens va deixar sense poder anar als Guiamets, al Priorat); a l'escola de Darnius, en la ruta de l'exili, i al cementiri de Montjuïc, prop de les despulles del president Companys. Ara l'escenari on es concentra i s'explica la vida de Neus Català és el de la Muntaner, dins de la programació del Grec. Mercè Arànega fa lliscar de manera magistral, impressionant, aquest relat, de Josep Maria Miró i Rafael Duran, basat en la novel·la Un cel de plom, de Carme Martí.

A la Muntaner també hi havia l'Albert Om, que li va dedicar un dels seus convidats, i la Marina Rossell, que aquest mes de juny va ser a Falset i va cantar en l'homenatge que li van fer Consell Comarcal i Generalitat. Mai prou insistents en l'exercici de recordar la barbàrie, per mirar que no es repeteixi, Neus Català n'ha fet objectiu des que va poder començar a explicar el seu pas per Ravensbrück i Holleischen. Allà on va mirar de boicotejar amb “les gandules” la fabricació d'armament. El drama dels deportats catalans als camps d'extermini el repasso al llibre de Montserrat Roig, document imprescindible sobre l'holocaust, que beu del K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, l'escriptor manresà deportat a Mauthausen. Tots els camins per fer memòria sobre la violència, els forns, les pallisses, els filats, les vexacions, les fosses, sobre la “internacional del dolor”. La memòria obligatòria, que veus que fa curt quan l'endemà les imatges que arriben de Srebrenica ens recorden la matança d'ara fa vint anys. L'home no ha après la lliçó. I ara ho veiem a Síria, i cal insistir a recordar Neus Català perquè aquest drama universal és nostre.