Cinc anys de procés

Divendres va fer cinc anys de la manifestació del 10-J de 2010, que va treure un milió de persones al carrer en un gran gest de dignitat contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut català aprovat a les urnes. Encara no tenim prou perspectiva històrica per avaluar la importància d'aquella manifestació, però segurament el temps fixarà el 10-J com la data d'inici del procés independentista català. El sonor cop de porta de l'Estat a les aspiracions democràtiques dels catalans va fer obrir els ulls a una bona part de la societat catalana: federalistes que s'adonaven que no els quedava ningú amb qui federar-se, i que l'Espanya plural i les promeses de Zapatero –“apoyaré”– eren paper mullat. Autonomistes que veien que l'autonomisme havia tocat sostre. I demòcrates que constataven que les aspiracions de més democràcia dins l'Estat espanyol no eren possibles.

Després d'aquell 10-J del Som una nació, nosaltres decidim convocada per Òmnium, es va cloure l'onada de consultes populars per la independència, van néixer l'ANC i l'AMI, vam fer la gran manifestació de la Diada de 2012 al passeig de Gràcia, les eleccions anticipades de 2012, la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya del gener de 2013 i la suspensió per part del TC, la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, el Concert per la Llibertat, la cadena humana del 2013, la petició sense èxit dels diputats catalans al Congrés espanyol per poder fer el referèndum, els castells a Europa, la campanya Ara és l'Hora, la ve baixa de la diada de 2014, la consulta del 9-N amb la participació de 2,3 milions de persones i la convocatòria de les plebiscitàries 27-S.

Hem treballat molt i encara ens queda el més difícil: construir un estat. I ho farem com ho hem fet tot aquests 5 anys: amb la força d'una revolució ciutadana exemplar: la revolució dels somriures.