Europa ens inquieta

Des que començà la crisi, el 2007, les coses s'han anat torçant a Europa. Molt pocs poden inhibir-se de la percepció que la història d'un gran projecte de convivència solidaria s'està greument alterant al seu nexe substancial: de l'Europa dels ciutadans s'està derivant a l'Europa dels mercaders. Els primers es regeixen per principis de pau, ordre, harmonia i prosperitat. Els segons s'atenen a mers interessos, al negoci i al poder. Els segons han immolat els primers a la pira de les seves monumentals i anònimes conveniències: volen guanyar més i desitgen anul·lar l'ombra de tot risc. Si el capital és risc, com poden prioritzar els seus interessos, eliminant la hipòtesi del risc, factor intrínsec a la seva arrel ètica? El capitalisme tan sols es justifica en funció de la distribució de les rendes socials i de la seva aportació fiscal al bé comú. Com digué Joan Pau II a la Centessimus annus, la propietat privada es justifica per la seva hipoteca social. És aquesta la perspectiva de la UE avui?

Els dies 9 i 10 de juny vaig estar, convidat per l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, en una visita, al Parlament Europeu. Ja hi havia estat; tot i així, però, no deixà de sorprendre'm la dimensió de les seves instal·lacions i serveis, no comparables a cap altre Parlament europeu que hagi conegut. Europa construeix les seves estructures d'unitat. Sospito, però, que la seva implementació està encara a mig camí, caminen ranquejant, mancats d'eixa ànima comuna que hauria de soldar els grans interessos col·lectius a la recerca d'una construcció veritablement irreversible, que impedeixi manipulacions exògenes a partir d'interessos geopolítics o marcadament egoistes d'altres. El cas de Grècia és un punt de suport de la palanca d'Arquímedes que podria fer saltar bona part de les nostres esperances com a europeus. Es troba a faltar la consciència europea comuna, eix arquetip que Mikhaïl Gorbatxov argüí a la seva Perestroika com “la casa comuna europea”. Si succeeix quelcom a Ucraïna o als Urals, pot afectar tots els europeus... Aquest va ser l'argument que, sobre el cas Txernòbil, em proposà el viceministre d'Afers Estrangers, Sr. Petrowski. Era evident: no existeixen barreres per contenir els efectes en el supòsit d'un accident nuclear. La qüestió és: en cas de crisi o conflicte intern d'algun membre, el paraigua de protecció solidaria funcionarà amb un cert automatisme? No es percep aquest automatisme de la resposta solidària del principi de ciutadania europea. Ho acaba de dir Jurgen Habermas amb motiu de la tragèdia grega: “La unió monetària continuarà inestable si no es completa amb una unió bancària, una unió fiscal i una acció econòmica. Això vol dir, si no volem reduir la democràcia a un decorat, convertir la unió monetària en unió política”.

Jo anomenaria això consciència social europea, un sentiment col·lectiu de participació i gestió de les necessitats dels
ciutadans. Això és la política, i no la concitació dels consumidors que sols serveixen per engrandir el pedestal dels poderosos i dels banquers. Justament aquells que han trencat l'espinada del benestar en unes
societats que aspiraven a la participació de les rendes de tots els esforços. La crisi
grega ha mostrat les esquerdes a les quadernes de la UE. Els banquers que especularen desvergonyits amb l'insostenible deute grec són els que ara ofeguen amb
els rescats de les nacions de la zona euro per rescabalar-se dels seus abusius i immorals procediments amb el deute grec o d'altres països. Risc? El dels ciutadans que amb els nostres impostos els alliberem
dels seus forats financers. On queda el risc? Qui a la fi paga els seus excessos? Una escandalosa lliçó. Escoltant els eurodiputats a Estrasburg, em quedo amb l'agredolç gust que alguns d'ells no saben on són, o somien altres horitzons molt més teòrics i populistes que no pas ètics. També Grècia ha estat un bon exemple de tot això. Seran “els xarlatans contra Europa” com titula Le Point, o la UE al marge dels ciutadans? “Un contrast històric”, com diu el setmanari francès.