La tisora de Tsipras no fa mal

Una de les millors frases del dia d'ahir sobre l'enrevessat cas grec la va pronunciar l'eurodiputat d'ICV Ernest Urtasun, assegurant que l'acord no és el que volia el president dels grecs, sinó que s'ha vist obligat a acceptar-lo per evitar danys majors. No hi ha dubte que el senyor Urtasun va perdre una bona oportunitat de quedar-se a casa mirant la televisió en silenci, una opció que ben segur hauria preferit el mateix Alexis Tsipras si no fos que és el responsable de donar la cara i explicar als seus compatriotes aquest pacte que torna a posar de moda el seu antecessor Dracó, governant atenenc de fa un parell de mil·lennis llargs que per la severitat de les seves lleis va llegar a la posteritat un concepte, draconià, que ara un altre governant radicat a Atenes no receptarà pas sinó que haurà de prendre.

Aquesta empatia amb lluites germanes porta alguns polítics nostrats a perdre el sentit de la ponderació d'una manera risible, per compadir amb la mà oberta el primer ministre de Grècia quan és a punt de desenfundar la tisora i alhora tancar el puny al govern del país on es viu perquè va curt d'armilla per culpa, sobretot, de 16.000 milions d'euros espoliats anualment per Espanya amb moltes menys contemplacions que la troica comunitària. Quina coherència. Ja se sap que l'ortodòxia, el dogmatisme i el prejudici ideològic fan ignorar els defectes dels considerats amics i magnificar els dels rivals. Només faltaria. És la política de tocar d'oïdes, de fílies i de fòbies, d'afinitats cosmopolites i rivalitats caïnites, d'emmirallar-se en el conflicte aliè. Sempre queda millor lloar un revolucionari que pacta amb l'extrema dreta perquè no té més remei i s'empassa l'oli de fetge de bacallà alemany perquè no té cap més sortida, que no pas agermanar-se amb presidents i consellers i funcionaris perseguits per la justícia per haver plantat cara a l'opressió. Afortunadament, la Unió Europea no és tan dogmàtica i sap que una cosa és actuar amb duresa i l'altra, confiar en el rabadà Luis de Guindos per menar el ramat. Una demostració que el pragmatisme no és necessàriament dolent.